Les institucions de govern han de fer front avui a problemes socials que amb la globalització s'han fet més complexos. Els estats d’Europa, dictadures a banda, han intentat des de la Segona Guerra Mundial crear xarxes d’atenció social en els anomenats pilars del benestar (pensions, sanitat, ensenyament i prestacions socials), alhora que aprofundien en la defensa de la democràcia i propugnaven la necessària unió dins la UE.
La feina feta, amb avenços i retrocessos, per les tradicions polítiques que representaven liberals, democratacristians i socialdemòcrates va aconseguir allargar l’esperança de vida i posar en funcionament l’anomenat sistema d’ascensor social. Un lliure mercat econòmic i una política fiscal progressiva van fer possible, amb moltes imperfeccions, que la generació nascuda entre guerres pogués veure materialitzada alguna de les seves reivindicacions històriques. A la dècada dels vuitanta, l’aproximació entre rendes altes i baixes va ser la millor de tots els períodes analitzats.
La globalització va canviar el ritme del món. Algunes primeres matèries voltaven en contenidors pels mars del planeta fins a manufacturar-se allà on la força del treball resultava més barata. Els plans de pensions dels treballadors del Vell Continent només eren rendibles si invertien en sectors que esclavitzaven mà d’obra en indrets que costava assenyalar en el mapamundi. Als que havien conquerit drets laborals els costava identificar l’empresari, que ara era una corporació econòmica que cotitzava a borsa i buscava més que mai el guany desmesurat i fàcil.
Les escoles, amb un alumnat més divers, havien de formar per a professions encara no imaginades perquè, extractius com som, les primeres matèries les anem a buscar a llocs inconeguts. L’acció dels humans posava en risc l’equilibri ecològic del planeta. El sistema clàssic de partits va entrar en qüestió i van aparèixer els que volien acabar amb la vella definició de bipartidisme de dretes i esquerres.
Les propostes per seguir garantint benestar i prosperitat van topar amb l’anomenat Teorema de Rodrick, o teorema impossible, que ens convida a reflexionar sobre la impossibilitat d’aconseguir al mateix temps la hiperglobalització econòmica, la democràcia política i la sobirania nacional. Thomas Piketty hi afegia que només el capital, només els grans especuladors, recorden els principis de la lluita de classes.
Un món ple de conflictes bèl·lics, de migracions massives i –darrerament– de malalties emergents. Davant d’aquesta complexitat calen polítiques intel·ligents, un coneixement profund del món i l'enfortiment dels sistemes de governança global que ajudin a solucionar els problemes quotidians. Perquè aquests problemes són tots conseqüència del canvi d’escala i de la falta de certeses al voltant del paper que han de jugar els diferents nivells de poder polític a l'hora de regular els sectors estratègics.
Durant la campanya electoral de la bellíssima Itàlia, el candidat de l’esquerra socialdemòcrata (Partito Democratico) Enrico Letta ha demanat als seus electors que escollissin. "Scegli" (escull), deien amb grans lletres els seus escenaris electorals. Els parlava de fer aportacions a la unitat d’acció europea davant dels problemes de gran escala, de decisions mancomunades per fer front a l’era postcovid. I els electors italians han triat els qui els diuen que les coses són senzilles: que no cal atendre les peticions dels col·lectius històricament discriminats en aquesta societat de les desigualtats. Ni feminismes, ni diversitat d’orientacions sexuals, ni de cultures, ni de races. Se situen així en un supremacisme que exalta una èpica de temps passats en què les diferències van dirimir-se amb l’eliminació primer de la democràcia i després dels diferents. Al cor de la Unió Europea, allà on va néixer el Tractat de Roma, els anomenats euroescèptics governaran. I necessiten, com tots els estats europeus, les ajudes econòmiques acordades.
La representant del neofeixisme Giorgia Meloni, amb un 26% dels vots, serà molt probablement la primera ministra de la República italiana, amb uns socis que han mostrat simpaties per Putin. Marine Le Pen va obtenir un 41,45%, Norbert Hofer un 49,7%, Viktor Orbán un 54,10%. Fins i tot a Suècia, la nostra admirada Escandinàvia, poden governar. Els populismes que apel·len a règims que van cometre crims contra la humanitat, o que tergiversen la història per poder negar aquells crims, utilitzen la democràcia per transformar les nostres societats. A Itàlia han aconseguit el poder. Hongria, governada fa anys per aquesta ideologia, ha deixat de ser un estat de dret. Als estudis demoscòpics, gairebé un 40% dels menors de 35 anys es mostren indiferents sobre el model de governança. Quan la democràcia no és el gran valor a defensar, se la pot destruir des de les institucions amb el beneplàcit de la ciutadania.
Cal que la vella socialdemocràcia, amb noms diversos, retorni amb un discurs de governança global i de solucions eficients que resolguin els problemes que nodreixen de vots les opcions populistes. Perquè els problemes de pobresa i marginalitat hi són. Cal que les renovades formes d’organització social i d’autogestió ajudin a retornar els vells valors de la solidaritat.
El candidat del Scegli l’han votat, segons els analistes, les professions liberals i els titulats universitaris, ha rebut molt poc suport dels que haurien de ser els seus votants “naturals”, els obrers, els habitants de les zones de renda baixa. La culta regió de Florència és l’únic indret on ha guanyat Letta. El M5E ho ha fet en alguns indrets del sud. Els que més pateixen les conseqüències de les darreres crisis han donat el seu vot a les solucions fàcils de la ultradreta. Com si l’adhesió de vot ja no fos de classe social.
Itàlia ha sobreviscut a infinites crisis polítiques i vull creure que ara les polítiques de promesa fàcil hi fracassaran. L’hivern serà un bany de realisme per als eufòrics guanyadors de les eleccions de diumenge i ha de ser un temps de decisions intel·ligents i intel·ligibles per a l’esquerra. L’electorat no perdona el que percep com a inacció.
