El meló de l'Euroregió
Alguna cosa de fascinador deu tenir el terrer que va de Figueres a Salses perquè tothom el senti capital d’alguna cosa. Fa més de 50 anys Dalí va ubicar el centre del món a l’estació de Perpinyà, i en fa 60 que Carles Fages de Climent, un altre il·lustre empordanès, va situar a Vila-sacra la capital del món si els catalans no haguéssim perdut la Batalla de Muret. El poblet empordanès roman de moment sense cap capitalitat, però hi ha vist néixer el gran empresari, occitanista i president de Ferrmed Joan Amorós. Ara els occitans volen fer de Perpinyà la capital de l’Euroregió -tancar les oficines de Barcelona i Tolosa i tenir-ne una de sola centralitzada-, cosa que ha provocat alguns escarafalls a casa nostra.
Tenint en compte com d’abandonada tenim la pobra Euroregió, l’episodi m’ha fet recordar la mítica sentència d’Unamuno sobre els catalans: “Sois como niños, levantinos; os ahoga la estética ”. Como niños o com el germà gran que xiscla quan se li pren la joguina que fa anys i panys que ni es mira per donar-la al germà petit i que en faci un ús millor.
Siguem francs: Catalunya ni hi guanya ni hi perd gaire si la seu es mou a Perpinyà, sobretot perquè legalment mai no hem tingut cap seu a Barcelona. L’article 3 dels estatuts de l’Euroregió especifica nítidament que la seu oficial -l’única!- és a Tolosa. A Barcelona només hi tenim “serveis operatius”, que a la pràctica serveixen de ben poc al ciutadà, obligat a passar per Tolosa per a qualsevol tràmit.
L’Euroregió sí que hi pot guanyar amb aquest emplaçament. Es tracta d’una ciutat catalana sota administració occitana que es troba a mig camí entre Barcelona i Tolosa. Això li atorga una mena de neutralitat que pot ser positiva per a la dinàmica euroregional. Ara bé, posats a fer concessions, el govern occità ha de trobar la manera que els nord-catalans hi puguin participar amb veu pròpia. I la Generalitat ha de garantir el mateix als aranesos. Vist amb aquest efecte mirall, si Perpinyà és la seu administrativa, per què no proposar a l’Aran que aculli les assemblees polítiques euroregionals? És qüestió de voluntat política i d’equilibri territorial.
La proposta dels occitans, tanmateix, va més enllà de Perpinyà. Els nostres veïns creuen que l’Euroregió no funciona prou -evident, d’altra banda- i que cal aprofitar el moment actual per renovar-la, amb el risc que això comporti una Euroregió de dues velocitats: Catalunya-Occitània a tota màquina; i les Balears, i qui s’hi afegeixi, com a segona corona. Recordem que arran de la fusió regional francesa ha nascut una nova regió de 5 milions i mig d’habitants que ens vol -o voldria- parlar de tu a tu. Per tot plegat proposen un seguit de reformes com ara substituir el gèlid nom d’Euroregió Pirineus-Mediterrània per Euroregió Occitània-Catalunya.
D’acord, no ho veig pas malament. Però no ens enganyem: la mare dels ous no és pas això. Aquestes especulacions seran del tot banals i estèrils si no s’aborda la qüestió de fons: què volem que faci i sigui l’Euroregió d’aquí 2, 10 i 25 anys?
El 2004 Maragall va parir la joguina i probablement ell tenia molt clar què volia fer-ne. Però allà es va acabar. D’aleshores ençà, patim una absència de projecte polític ambiciós, especialment del costat català. No és només manca de calerons. És que ni es debat ni s’imagina. La prova és que durant aquest temps el Govern ni tan sols s’ha dotat de cap direcció general íntegrament dedicada a l’Euroregió o, almenys, als afers transfronterers. També ho demostra l’aportació econòmica anual de Catalunya: comptant-hi estructura i projectes, no arriba als 400.000 € per a una Euroregió de 14 milions d’habitants, als antípodes del gairebé milió d’euros anual que aporta cada soci de l’Euroregió del Tirol per a una població de menys de dos milions. ¿Desenfundem les calculadores?
En bona part aquesta manca de projecte polític explica els gols que els darrers anys ha encaixat la Generalitat, com la modificació dels estatuts el 2014, que ha comportat que la secretaria general -proposada per Catalunya- passi a dependre jeràrquicament del director -proposat pels occitans-. És a dir: Catalunya perd el control intern de l’Euroregió. Si els catalans tinguéssim un projecte euroregional ben definit, no només no hauríem permès aquests canvis estatutaris, sinó que hauríem fet el que calgués per liderar de manera contundent la nostra Euroregió.
Ara que els occitans volen modificar els estatuts i que ja es parla dels pressupostos del 2017, és un bon moment per obrir el meló euroregional, sigui un pinyonet del Baix Llobregat o un cantalup del Rosselló. Això, és pura estètica.