1. Repetició. Les campanyes electorals es fan cada cop més insuportables. Repetició obsessiva dels debats amb els mateixos protagonistes i els mateixos tòpics sense que aflori la més mínima novetat: un avorriment solemne, en què imperen els llocs comuns i només es diu el que volen sentir els més fidels. I després ve la confusió: resulta que l’endemà la realitat de la relació de forces fa que es configurin pactes que s’havien negat solemnement. I que el desencís creixi.
El perquè de tot plegat el sabem. En democràcia la conquesta del poder està en la meitat més u dels vots, expressada en el Parlament pels diputats que representen la ciutadania. Les campanyes electorals deriven inexorablement cap al blanc i negre i, per tant, amb molta facilitat es converteixen en un joc infantil de bons i dolents. Que s’expressa fonamentalment amb una inacabable repetició de tòpics i un manifest desinterès pels matisos: un joc de mascles. Només de tant en tant apareix algú capaç de singularitzar-se amb una posició pròpia que trenqui els tòpics i obri camins. No sembla el cas, aquesta vegada. Tot està molt retallat. I senzillament s’està deixant que el temps passi per després, amb els resultats a la mà, concretar alguna combinació que, com a mínim, una de les parts haurà negat anteriorment.
Tanmateix, les cartes estan clares. Primera. Hi haurà tres opcions: un govern d’esquerres (PSC, Esquerra i, si cal, Comuns), un govern independentista (Junts i Esquerra) o la repetició electoral. I probablement l’endemà tot dependrà de si algú creu que tindria premi si es tornés a votar. O de la disposició d’algun implicat a negar el veto promès. I aquí Esquerra serà centre privilegiat d’atenció, per la seva presumpta polivalència.
Segona carta. El resultat aixecarà acta d’un canvi d’etapa –això que alguns discursos, especialment de Junts i de la dreta espanyolista interessada a engreixar el dimoni (Puigdemont, per a ells), intentaran negar. I serà molt interessant veure el nivell de l’abstenció. Dit en plata: tothom que faci ús de la raó sap que la independència ara mateix no està a l’ordre del dia (i que això obre el ventall d’aliances).
Tercera carta. Creixen els brots de l’epidèmia europea, l’autoritarisme postdemocràtic, que ja ha aterrat aquí amb Aliança Catalana, per un cantó, i amb Vox, per l’altre, però no només: el virus es propaga a alguns sectors de l’independentisme i al PP.
Estem en una situació en què caldria que sorgissin veus –començant pels principals partits– que elevin una mica la mirada, capaces de sortir de la confrontació simple i introduir un punt de complexitat encarada al futur. És un moment delicat en què la pèrdua de pes de la política enfront dels poders econòmics i tecnològics, i la fractura de les classes mitjanes, amb efectes creixents de pobresa i marginalitat, estan posant en risc com veiem arreu els equilibris de la democràcia liberal. I no som excepció. La confusió entre política i justícia que viu Espanya ara mateix, amb la dreta intervenint descaradament en el poder judicial, és inquietant.
2. Risc. “Un dels grans eslògans del segle XX fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle XXI no sigui la liquidació de l’home”, deia Zygmunt Bauman. Cadascú veurà el que vulgui en aquesta imatge: la destrucció ecològica i conseqüent desaparició de l’espècie, la suplantació de l’home per les màquines, la divisió de la humanitat entre l’home i el superhome. Jo hi veig una cosa molt més prosaica i quotidiana. La pèrdua de l’home tal com el coneixem amb la seva precària i peculiar singularitat.
Com deia Kant, l’ideal il·lustrat és la capacitat de pensar i decidir per si mateix. De conservar i desenvolupar aquesta singularitat que fa que no hi hagi dues persones iguals. I de viure el món des de la seva capacitat racional, experiencial, sensorial. La Il·lustració es va perdre quan aquest individu va ser atrapat per grans apostes laiques de redempció (els supremacismes de la igualtat) que el van desdibuixar i igualar fins a la pèrdua d’autonomia, i quan els totalitarismes van prendre el relleu de les religions. Tanmateix, la democràcia va sobreviure, com a espai més favorable a la llibertat i construcció individual, mentre es va donar l’equilibri estat nació - capitalisme industrial - democràcia liberal que avui està en decadència. I en ple rebrot autoritari toca seguir defensant la condició humana. És a dir, poder seguir sent persones amb criteri propi, idees, sentiments, passions, il·lusions.
