Meditació sobre el diàleg

1. Moral. Parlem molt de diàleg. Té bona reputació. L’home és un ésser relacional: la moral comença per tenir en compte l’existència dels altres. I se suposa que si dos parlen, la gent s’entén. Forma part de les bases de la mateixa idea d’humanitat. Per això desorienta tant la ruptura que fa el terrorisme suïcida del principi antropològic, aquell que diu que com a mínim hi ha una cosa en comú: que tu no vols morir i jo tampoc.

Perquè hi hagi diàleg no n’hi ha prou que dues persones parlin. Si una ordena i l’altra assenteix, no és diàleg. Cal un protocol de comunicació: que parlin el mateix llenguatge, un reconeixement de l’altre com a interlocutor (que vol dir també reconèixer-li el dret a reconèixer-te); una disposició a escoltar, és a dir, a ser sensible als arguments de l’altre; però també una disposició a ser convençut, perquè compartim un desig de veritat, incompatible amb un relativisme absolut que, com diu Claude Lefort, desemboca en la imbecil·litat. Per tant, el veritable diàleg suposa un ample grau de llibertat. Tanmateix, posar dues persones juntes a parlar no és, per si mateix, diàleg.

2. Reconeixement. El diàleg no pot ser mai una concessió. És el reconeixement de la paraula de l’altre, incompatible amb un relativisme sense límits. La veritat existeix.

A mesura que els fluxos augmenten, i ho han fet exponencialment, la comunicació es complica. Diàleg vol dir intercanvi, vol dir deixar-se treballar per la parla de l’altre. Comunicació vol dir persuasió, no pas imposició. El veritable espai públic és aquell que allibera la paraula i amplia l’espai del que es pot dir. Però gairebé sempre tot queda a benefici d’inventari, a causa dels mecanismes d’hegemonia social. Dialogar qüestiona. No és fer de venedor d’idees, com deia Tocqueville, i com pretén qui es creu amb poder per conformar les conductes i definir el que es pot dir i el que no es pot dir.

El veritable diàleg és el que ens ajuda a construir-nos a nosaltres mateixos, fins a assumir la nostra part obscura. És una interrogació contínua. És, en el fons, enraonar (un raonar compartit).

3. Suspensió de poder. En l’escena pública (com en la privada) el diàleg és més excepcional del que sembla. Requereix una certa suspensió de poder. Per això és difícil el diàleg pares-fills i per això cal destriar el diàleg d’altres formes d’intercanvi. El veritable diàleg intercultural, deia Paul Ricoeur, requereix traducció (protocol de comunicació) i dol (capacitat de renúncia).

Per què parlem de diàleg quan és negociació? Perquè el diàleg s’utilitza com a promesa d’entesa. Dialogar requereix el reconeixement de l’altre, negociar el reconeixement de la realitat de les relacions de forces. ¿Hi ha reconeixement per part dels interlocutors? Sí, però no forçosament en pla d’igualtat, ni l’objectiu és cap forma de veritat. És la lògica dels interessos i de les relacions de força. Que, per definició, més que avançar en el reconeixement de la realitat, busca l'adaptació a les desigualtats. I sovint deixa pel camí les coses més importants. Pactem un govern: però deixem com a tabú les línies vermelles.

4. Mite. ¿Es pot salvar la perspectiva del diàleg autèntic? Ara mateix, com han escrit Dardot i Laval, el diàleg es camufla en “el conjunt de discursos, pràctiques i dispositius que determinen una manera de govern dels homes sota el principi universal de la competència”. Una prova de la confusió és que igual estem parlant de xoc de civilitzacions (diàleg impossible: veritat absoluta contra veritat absoluta) com de fi de la història com a superació de contradiccions (diàleg sense sentit: no hi ha res a parlar).

Com diu Jaron Laier, les expectatives de les xarxes han decaigut: de la il·lusió llibertària al control social. Substitució del diàleg i de la política, per la dominació dels experts i dels diners. I, tanmateix, no hi ha espai públic sense diàleg per la creació de marcs compartits.

¿Com fer brollar el diàleg com a experiència constitutiva d’un mateix treballat per la pròpia paraula i la dels altres?, com diria Montaigne. Autonomia i emancipació: capacitat de pensar i decidir per un mateix. Un mite? L'única recepta que pot fer ciutadans lliures.