Meditació en autobús

Els dies que agafo l'autobús per anar a la feina baixo a la plaça del 18 de Juny del 1940, a tocar del Boulevard del Montparnasse. En aquella data, la crida del general De Gaulle a la França lliure qüestionant l' estat propi fruit de l'armistici fou un esclat en la nit dels cors. La crida es produeix en el moment més abaltidor de la nació i retruny en el buit institucional. Feia quatre dies que els alemanys eren a París. L'ensorrament de la línia Maginot i la retirada dels exèrcits francès i anglès no justificaven cap esperança. Per a la majoria, De Gaulle era un desconegut que exhortava França en nom de la França. En aquelles circumstàncies, el 18 de juny era d'una rauxa indescriptible, fruit d'un càlcul que als nostres hiperassenyats comentaristes els semblaria intolerable, però que De Gaulle considerava garantit per la història -magnífica i inqüestionable- de França.

Allunyat del poder pel Maig del 68, el mateix De Gaulle reflexionà sobre els gestors del govern: "Al contrari del que creuen els polítics, els polítics no fan res: acumulen les terres mentre esperen perdre-les, i defensen interessos mentre esperen trair-los. El destí s'acompleix per altres vies". Quan Malraux observa que els personatges cabdals de la història de França són dins l'esperit de tothom perquè han estat al servei d'una altra cosa que la realitat, De Gaulle respon: "En política hi ha una estratègia que s'anomena, sens dubte, la història. I una tàctica; parlar d'aquesta no és més seriós que parlar d'esgrima". De Gaulle sabia el que es deia: sols una llarga i profunda mirada històrica, no un fotograma del present -el suposat realisme dels que remenen les cireres-, permet traçar una estratègia en el Cafarnaüm d'interessos oscil·lants, igual que sols la mirada fita en l'estrella polar permet trobar el rumb enmig de l'oceà.

Artur Mas compleix una de les dues condicions del polític gaullista: la capacitat tàctica. En les darreres setmanes s'ha revelat com un excel·lent esgrimidor. En canvi, ofereix molts dubtes quina pugui ser la seva estratègia. De la història de Catalunya sembla que en coneix sobretot el 6 d'Octubre del 1934, i encara boirosament, car l'abstracció d'aquells fets i la seva transposició a una decisió pacífica recolzada en les urnes està tan fora de lloc com les amenaces de Vidal-Quadras d'enviar un general de brigada a embargar-les. Però malgrat tanta circumspecció i tant aigualiment dels conceptes, Mas té l'oportunitat de fer història si és capaç de sobreposar-se al propi partit, de la mateixa manera que De Gaulle superà el gaullisme. Mas ho té més fàcil. No ha d'inventar-se cap 18 de Juny perquè ja disposa d'un 11 de Setembre prêt-à-porter . I el país està molt menys dividit que França llavors. Si s'identifiqués amb el destí de Catalunya no el condicionaria a la majoria absoluta d'un sol partit. Mai un polític de talla no ha fet aital xantatge a la història. Cert, ara la història es juga en el terreny de la democràcia, i Mas podria lògicament demanar l'aval d'una majoria sobiranista amb el compromís de liderar-la en nom del país i comprometre així totes les forces sobiranistes. ERC no podria eludir-ho, i fins i tot ICV podria arribar a patir un atac de responsabilitat. Ara mateix el destí de Catalunya passa per un sí o un no nets, un no o un sí que sobrepassen els partidismes, incloent-hi el del president.

El 1940 la França lliure era territorialment inviable i per això operava des de Londres. La Catalunya lliure tampoc no té espai dins la política espanyola. Ha d'aprendre a visualitzar-se fora de l'estat espanyol. Per això li calen aliats i uns representants que Brussel·les o Washington puguin admetre com a interlocutors. En aquests moments delicats, l'ascens del radicalisme seria immediatament explotat per acabar amb les aspiracions catalanes. D'aquesta tàctica ja n'hi ha constància amb la imatge d'ERC que Madrid promou a l'exterior des del 2004. Ho té molt fàcil, car la E de les sigles milita inconscientment contra la imatge de moderació que amb sagacitat ha bastit l'equip de Junqueras. Ningú amb dos grams d'intel·ligència dubtarà que qui vulgui la independència s'ha de comprometre amb l'estabilitat dels mercats, i que ara mateix sols CiU està en condicions d'oferir aquesta garantia. Però qui disposi d'aquest mínimum de matèria grisa també sap que sols la fortalesa d'ERC garanteix la transversalitat de la Catalunya lliure i que, sense aquesta falca, una CiU amb majoria absoluta podria recaure en la lògica petainista disfressada de gaullisme que durant vint-i-tres anys administrà un Jordi Pujol amarat d'història i tàcticament molt hàbil, però que mai apel·là a cap 18 de Juny. De Gaulle deia que ell mai confiaria el destí d'un país als que s'escapoleixen quan aquest país es veu amenaçat. Caldrà tenir-ho present el 25 de novembre.