La medicina ha avançat tant que ja ningú està sa

Aquesta frase provocadora d’Aldous Huxley resumeix perfectament la medicalització de la nostra societat, un concepte que no és nou. L’any 1923 Jules Romains estrena a París l’obra de teatre Knock o el triomf de la medicina, una comèdia que narra l’arribada d’un ambiciós, cruel i megalòman metge a un petit poble rural, per substituir el metge de “tota la vida”, on, malauradament per a ell, la majoria dels habitants gaudeixen d’una bona salut. Per tant, decideix fer creure a tothom que en realitat estan molt més malalts del que realment estan. El primer pas és convidar tots els habitants del poble a una visita gratuïta. En un moment de l’obra el Dr. Knock pronuncia la frase: “Les persones sanes són malalts que ho ignoren”. 

La medicalització consisteix en convertir els problemes personals, socials o laborals en problemes sanitaris, símptomes lleus en greus, riscos en malalties, canvis en els criteris de definició d’una malaltia per augmentar-ne la prevalença... I, sempre, comença posant una etiqueta, un diagnòstic. Podria citar molts exemples, però en mencionaré un de relativament recent i simple, la síndrome postvacances. El fet que moltes persones estiguin més irritables o tristes tornant a la feina després d’un període de vacances ha passat sempre, especialment si tens problemes amb els teus companys(es) o el teu cap és un carallot, però ara ja tenim una “etiqueta”, una explicació. A més, hem de disposar d’una intervenció mèdica, psicològica, quirúrgica o farmacològica (sense intervenció no hi ha interès) i, per últim, ha d’existir una aliança més o menys honesta entre la indústria farmacèutica, grups de professionals, grups de pressió i uns mitjans de comunicació disposats a explicar amb detall la nova situació. 

Paradoxalment, la definició de l’OMS de 1946 –que considera la salut de manera utòpica i subjectiva com alguna cosa més que l’absència de malaltia i l’eleva a l’estat de benestar absolut– contribueix a incorporar dintre de l’àmbit sanitari situacions quotidianes com el cansament, la frustració o el no trobar-se a gust amb el propi cos, que acaben sent tractades amb fàrmacs o fins i tot amb cirurgia, com si fossin malalties. Aquesta paradoxa sorgeix del fet que en la nostra societat la salut s’aborda només des de la perspectiva de l’atenció sanitària i no des de totes les polítiques públiques. 

En ocasions, la prevenció entra de ple en la medicalització amb la idea que tot es pot prevenir. Pensem en aquestes revisions mèdiques on fan de tot, completes en diuen, i que a vegades les persones que van als centres sanitaris les demanen fins i tot de manera exigent. En l’imaginari de la societat, prevenir és un concepte positiu i, per tant, absent de risc, es considera que la prevenció no fa mal –que no pot ser iatrogènica–, la qual cosa no és certa, com tampoc ho és que tot es pugui prevenir. Les activitats preventives han de complir un seguit de requisits pel que fa a les proves diagnòstiques que s’utilitzen, a la seva efectivitat en canviar el curs de la malaltia reduint la mortalitat o millorant la qualitat de vida, i el seu cost. I no totes els compleixen.

Vivim en una societat que té la salut com a valor primordial i dominant però a la vegada viu atemorida pel risc d’emmalaltir, les conseqüències que genera i el sentiment de vulnerabilitat que desperta. Una societat que ha perdut la capacitat d’acceptar la mort i el sofriment (que no vol dir el dolor) com a aspectes de la vida amb el seu propi significat és terreny adobat per a la medicalització. 

És cert que no es pot generalitzar ni obviar la seriositat de la gran majoria de les malalties que ens afligeixen, el patiment existent i la necessitat de tenir cura d'aquestes malalties. Però la medicalització de la societat no és una banalitat i hem de promoure la cultura que en medicina “més” (visites, proves, tractaments) no és sinònim de “millors” resultats en salut.

Per cert, l’obra de teatre de Jules Romains ha tingut almenys quatre adaptacions cinematogràfiques. L’última, l’any 2017, presenta un Dr. Knock més amable, interpretat per l’actor Omar Sy, i té un títol prou suggestiu: “El doctor de la felicitat”.