Medecines provisionals (1991)

D’un dels articles de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a la seva secció titulada “Un pensament de sal, un pessic de pebre” al diari Avui (1-VI-1991). En aquells dies de fa trenta-tres anys es disputava també l’Eurocopa. França –que demà juga contra Espanya– havia quedat eliminada. A propòsit d’aquella derrota de la selecció francesa, la periodista Montserrat Roig reflexionava en aquesta peça sobre la joventut i el dret a la nostàlgia.

“À la gloire des vaincus", diuen els diaris francesos, perquè França s'esllangueix en un atac de malenconia. Mai no ha guanyat la Copa d'Europa, i ara ho tenien gairebé a mà amb l'Olímpic de Marsella. La meitat dels afeccionats plorava, l'altra meitat esberlava els vidres de les botigues de Bari. [...] L'Europa dels futbolistes s'assembla a un estadi brasiler, l'altra voldria ser com un immens club suís. —A quina època li hauria agradat de viure, a vostè? —em demana Samy, l'algerià, mentre contemplem la derrota de l'Olímpic de Marsella. — Al segle XIX —faig, sense rumiar-m’ho gaire—, però de família rica. Una burgesa bohèmia amb una bona renda familiar, per entendre'ns. L'algerià calla una estona. Potser l'he ofès. Li hauria volgut dir que m'agrada el segle XIX perquè era un segle romàntic i racionalista, on el progrés era ben vist, on hi havia bones maneres i els artistes podien exercir, sense penediment, el dret a la nostàlgia. Mistificació pura, ja ho sé. Fora difícil d'explicar-li que prefereixo ser una burgesa decimonònica, contradictòria com la George Sand, abans que morir-me d'angúnia com una de les nostres xinxes, les obreres industrials que no arribaven als quaranta anys. Li demano a quina època li hauria agradat de viure, a ell. — Als anys seixanta. Una època esplèndida. Hi havia solidaritat, esperança, alegria. Els joves al carrer, a les barricades. L'antiracisme era ben vist, no era vergonyant, com ara. Van passar esdeveniments esclatants: Khruixtxov i la seva sabata, l'assassinat de Kennedy, Sartre damunt d’una bota i repartint pamflets als obrers, els Beatles, els Rolling... No hi havia atur, ni malfiança, ni materialisme. Hi havia fe. Mistificació pura, també. Però no li ho dic. La meva joventut és el segle XIX de l'algerià. També s'ha inventat els anys seixanta. En aquella època, Etiòpia ja passava gana. Qui sap si, aleshores, no es covava aquesta d'ara, que ni Samy ni jo entenem. Els fills de la burgesia dels anys seixanta van agafar un xarampió contracultural perquè la mateixa burgesia necessitava vacunar-se contra els seus propis mals. I, així podia renéixer amb més defenses que la immunitzaven contra la revolució... No ho dic jo, ho afirmava Pasolini, lúcid entre els lúcids. Prohibir la prohibició i buscar el mar sota les llambordes eren bells eslògans poètics per a una civilització que era a punt d'entrar dins l'enrevessament de l'enginyeria genètica. Els joves d'avui ploren als estadis i trenquen aparadors de les botigues. Els joves d'avui que fan aquestes coses no són pas els fills dels joves que eren a les barricades als anys seixanta. Son els fills dels qui rebien pamflets de les mans de Sartre... Robem del passat allò que ens fa menys mal. La nostàlgia, com la joventut, són medecines que guareixen provisionalment.