Medalles i medalletes
Hi ha medalles que es guanyen; d’altres es regalen. Les primeres premien el talent i l’esforç, en competició oberta; com les olímpiques (i paralímpiques!). Les altres, concedides sense disputa prèvia, lloen mèrits de mal apamar. La del mèrit del treball, que atorga el ministeri del ram, és la campiona del despropòsit. Retrata l’Espanya de charanga y pandereta (Lola Flores, la Pantoja, la Campos…) i de personatges com la Koplowitz, al timó de FCC, el gegant del totxo esquitxat de corrupció. O Díaz Ferran, expresident de la patronal CEOE, que va buidar viatges Marsans i va deixar els clients amb un pam de nas. De vegades, el paperot és tan gros que toca fer marxa enrere. A Franco li van retirar en aplicació de la llei de memòria històrica. La medalla del president Macià sembla igualment erràtica. Què tenen en comú un milionari com l’amo de Mango, l’heroi bomber de l’incendi d’Horta i Salvador Illa? Si ens fixem en les medalles honorífiques de la Generalitat no queda clar què volen enaltir. Entre els premiats hi ha entitats com La Caixa, el pal de paller de les finances de casa nostra, que es va afanyar a traslladar la seu a València quan anaven mal dades.
L’autobombo no és exclusiu del passat franquista. El Dia de les Esquadres, els uniformats es fan un homenatge col·lectiu i reparteixen medalles com si s'hagués d'acabar el món. Només en casos comptats el reconeixement lliga amb conductes d’entrega o coratge més enllà del que exigeix la mateixa feina. No s’expliquen les raons concretes per donar-les a algú controvertit, com el jutge de l’1-O. Les condecoracions militars també es despatxen a dojo. Algunes són pensionades. Hi ha bufets especialitzats a reclamar una condecoració o recórrer la concessió per assegurar el màxim benefici. El distintiu roig de la Guàrdia Civil implica un 15% del sou, vitalici i lliure d’impostos. Clama al cel que, quan es va reconèixer la contribució extraordinària del personal mèdic durant la pandèmia, les forces armades s’afanyessin a recompensar el personal de Defensa per netejar instal·lacions estratègiques (operació Balmis).
Si alguna cosa tenen en comú totes aquestes distincions és el grau de discrecionalitat, amb una manca de ponderació del momentum que fa feredat. Sovint es menysté el risc d’honorar persones i institucions amb més ombres que llums. No és el mateix atorgar una medalla (la d’or de la Generalitat) a l’abadia de Montserrat el 1997 –enaltint “l’alta significació espiritual i cultural per a la història catalana de la comunitat de benedictins que hi viu”– que reincidir-hi el 2024, com farà el Parlament. La polèmica aprovació es va fer, per a més inri, el dia que la Conferència Episcopal donava llum verda al seu pla de reparació integral per als abusos sexuals, que no compta amb la participació de les víctimes ni amb supervisió independent. Mentre encomanen informes a bufets de pagament, els bisbes demoren les compensacions econòmiques. Qui dia passa, any empeny.
Montserrat no és una excepció en la nefasta gestió dels abusos al si de l’Església. No només va ocultar-los i encobrir-los durant dècades, sinó que va represaliar els monjos crítics. Coincideixo amb l’article de Francesc Vilanova que seria just i exemplar atorgar la medalla als dissidents, com Hilari Raguer. Però encara es pot anar més enllà i fer recaure l’honor en els supervivents dels abusos; pel coratge d’exposar públicament la seva crua experiència i per lluitar per protegir els infants, assenyalar els responsables i compensar els damnificats. Al costat d’altres valents, com Alejandro Palomas (La Salle) o Jordi de la Mata (Jesuïtes), haurien de considerar especialment Miguel Hurtado. En destapar el seu cas no només va forçar l’abadia a reconèixer l’existència de depredadors sexuals a la comunitat, sinó a admetre la responsabilitat institucional. Cadena de silencis, en diuen poèticament. Els activistes, no els frares, són els que han aconseguit ampliar els terminis de prescripció dels crims. O avançar, els no punitivistes, cap a una justícia amb veritat, reparació i garanties de no repetició.
L’Església no mereix cap reconeixement públic. Mentre aprova protocols de pa sucat amb oli, segueix negant-se afrontar les causes profundes dels abusos. Celibat obligatori? Model –masculí– de ministeri? Repressió del desig? Aversió a l’homosexualitat? Potser costa d’admetre, però l’Espanya de cerrado y sacristía no era només la del nacionalcatolicisme. Catalunya no ha estat diferent. Donar explicacions al Parlament, com ha fet l’abadia, és un tràngol menor. Rascar-se la butxaca és una altra cosa. És il·lustratiu contrastar l’aparent humilitat amb què demana perdó, d’una banda, amb els arguments caducs per negar la indemnització a Hurtado, de l’altra. Qüestiona la gravetat de les seqüeles i al·lega que l’estrès posttraumàtic no va impedir-li estudiar Medicina (!), alhora que demana que s’apliqui el barem dels accidents de trànsit. Valga’m Déu. I encara més, segons el testimoni del denunciant, els monjos van intentar un estratagema doble per tapar l’escàndol: clàssic, comprant el silenci, i emocional, per no trasbalsar l’abat, ja vellet. Déu n’hi do.
Els símbols importen. S’infiltren en la memòria com la fiblada d’una vespa en la carn exposada. És per això que se m'acut que es podria conjuminar la cassolada, convocada davant del Parlament per protestar per la maleïda medalla, amb elements representatius. Potser seria escaient una ofrena a Sant Fèlix Africà –la històrica parròquia ultra on el rector muntava orgies amb escolanets, mentre el vicari callava– i ben convenient, a tocar de la Ciutadella. Potser amb el lliurament d’aquelles medalletes de record que rebien els nens, disfressats de mariner, de frare o de playboy el "día más señalado", com cantava Siniestro Total. Era l’edat de la innocència. “Eren els millors temps. Eren els pitjors temps”.