En realitat, l'únic que ha passat és que Ayuso s'ha menjat Ciutadans, que era (ja podem dir “era”, quan parlem de Ciutadans) un partit de centre liberal, fins i tot amb rivets progressistes, com sap tothom. Escric “Ayuso” i no “el PP” perquè Casado i el seu entorn no n'han sabut, de rendibilitzar la desfeta de Ciutadans: al Congrés, i al Parlament de Catalunya, qui va fagocitar la major part dels vots i els escons del partit d'Inés Arrimadas (i abans, d'Albert Rivera) va ser Vox. Però en realitat, estem parlant tota l'estona dels vasos comunicants entre les diferents opcions del nacionalisme espanyol d'extrema dreta.
De fet, bona part de l'èxit d'Ayuso es deu al fet d'haver crescut al marge, i fins i tot en contra, de la direcció del partit. Potser sí que ha de tremolar Pedro Sánchez, com no es cansa de vociferar la premsa ultradretana i ara ultrasatisfeta, però abans que ell, fa la impressió que encara té més motius per tremolar Pablo Casado. L'ascens i la victòria d'Ayuso són, principalment, el gran triomf de Miguel Ángel Rodríguez, un personatge especialment obscur dins l'obscuritat dels quartos obscurs de la dreta espanyola i espanyolera. Va ser secretari d'estat de Comunicació i portaveu amb Aznar, de qui ja havia estat assessor durant la seva etapa com a president de Castella i Lleó. Després va desaparèixer de la primera línia política, però no de la vida pública: se li ha pogut seguir la pista com a tertulià i col·laborador a diversos mitjans, i l'any 2013 va protagonitzar un cert escàndol en envestir amb el seu cotxe contra altres tres cotxes aparcats en un carrer de Madrid, amb una taxa d'alcohol en sang que quadruplicava la permesa. La dada fa gràcia si tenim en compte que la campanya d'Ayuso ha consistit en gran mesura en associar la llibertat amb els bars i les cerveses.
Ara Miguel Ángel Rodríguez (o MAR, com també se'l coneix) és el cap de gabinet d'Ayuso, i la campanya que han fet plegats, com que ha estat un èxit, és lloada i, previsiblement, serà copiada. Serà un exemple a seguir per altres líders i partits polítics, demostrant la certesa de la dita que avisa que, per avall, no hi ha sostre. El missatge d'Ayuso i Rodríguez són tres idees. U: fora normes, que és el que més agrada sentir a una ciutadania conformada amb el fracàs escolar i la precarietat laboral. Dos: Madrid és la millor ciutat-estat del món, i la raó de ser de la resta d'Espanya és pagar-ne l'existència. I tres: corrupció? Quina corrupció? La imatge potser més crua del que significa Ayuso va passar, de forma significativa, quasi sense comentari. És la que va donar en concedir-li a la seva antecessora, Cristina Cifuentes, que va ser investigada pel cas Púnica i encara està pendent de resoldre el cas Lezo (dues trames de corrupció de gran envergadura), la Medalla d'Or de la Comunitat de Madrid, màxima distinció per als seus fills més distingits.
La medalla de Cifuentes, i la victòria d'Ayuso i Rodríguez, diuen: governem un lloc brut, corrupte, ignorant, desmemoriat, gandul i endarrerit, i volem que continuï exactament així. Té bones cartes, efectivament, per acabar governant Espanya.
Sebastià Alzamora és escriptor
