El meandre
Buscàvem un indret especial per poder fer vint-i-quatre hores de desconnexió. Com tants altres autònoms, fa estius que ja no podem fer vacances, almenys no com s’havien fet temps enrere, quan encara podies estar-te dos o tres mesos fent el manta. Això s’ha acabat; l’única solució és avançar feina i, tan ràpid com puguis, escapar-te un parell de dies, màxim tres. La manera d’organitzar els temps d’oci, i per damunt de tot les vacances, per a molta gent ha canviat.
Vam estar valorant diverses possibilitats, però volíem mirar d’aconseguir la màxima tranquil·litat, en un indret que no fos directament la platja i que ens permetés trepitjar natura. Per si no fos prou, el lloc idíl·lic havia d’estar suficientment lluny de Barcelona, però tampoc ens volíem embarcar en un viatge llarg. Res d’avions ni sales d’espera. Ens havíem de poder escapar vint-i-quatre hores tots dos, només vint-i-quatre, per tornar de seguida a la feina. De sobte, vaig recordar un hotel de Flix, un resort rural als afores de la població, enmig del no-res, on havíem pernoctat feia un parell d’anys, després d’una conferència a Vinebre. Les presses, com sempre, no ens havien permès gaudir-ne, així que hi vam trucar. Es deia (es diu) Vilar Riu de Baix: un resort rural de quatre estrelles ubicat a la Reserva Natural del Meandre de Flix.
Enmig del paradís
Ens hi vam plantar. Era la mar d’agradable. Cada habitació tenia el nom d’un ocell, la nostra es deia Rossinyol, i hi havia una piscina al davant, d’aquelles amb forma d’embrió, envoltada de gespa. Era perfecte. Però el descobriment és el meandre. L’hotel, d’una sola planta, el més tranquil que hagi vist mai, es troba al centre mateix de l’estrangulament geogràfic que dibuixa el riu. Amb un cop de cotxe, passant per Flix, et plantes al punt de sortida de l’excursió: en un instant et trobes enmig del paradís, caminant pel marge de l’Ebre.
Vam entrar en un altre món, l’espetec de la natura en tota la seva esplendor. El somni de poder veure un blauet encara no s’havia produït, pel que sembla és francament difícil, però, per contra, havíem pogut escoltar i fins i tot veure una gran quantitat d’ocells, en alguns casos ocellots de pes.
No en va, la Reserva Natural del Meandre de Flix, ubicada entre Riba-roja i Flix, destaca pel seu bon estat de conservació i per una elevada diversitat de fauna. El revolt en forma de C que dibuixa el riu en aquest punt concret de l’Ebre té una llargada de cinc quilòmetres i, sense cap mena de dubte, és un racó obligat del país. No hi ha excusa. Ho té tot. De regal, s’hi poden observar amb facilitat el bernat pescaire, de presència impressionant i majestuosa, i l’ànec collverd.
Salvant les distàncies, l’Ebre mississipieja, sobretot en punts en què l’amplada s’arriba a fer inquietant, fet que li permet acollir un gran nombre de tantes altres bèsties imponents, com el milà negre o el xoriguer, que crien a la zona, així com àguiles pescadores.
Resseguint el riu
Mentre vas recorrent el marge, entre arbredes i canyissars, a part de la imatge omnipresent i subjugant del riu, el caminant pot anar escoltant una gamma d’ocells notable i variada, amb una simfonia de sons increïblement rics: oriols, teixidors, picots verds, xots. En conjunt, la piulada s’engega i s’apaga en la frondositat dels arbres a mesura que el visitant avança.
De tornada al Vilar Riu de Baix, ens vam estirar a les hamaques de la piscina. Estàvem totalment sols, aclaparats. Feia olor de gespa mullada. Més enllà de la tanca, un petit paradís, el Meandre de Flix. ¿És possible l’existència d’un lloc així?
