Mbappé i la política dels ídols

El més cridaner del fet que Kylian Mbappé hagi pres partit arran de la situació a França no és el que ha dit, sinó l'onada d'admiració automàtica que celebra que els esportistes d'elit es fiquin en política. Només cal pensar-hi una mica per veure que la fal·lera no pot estar basada en l'esperança que el col·lectiu tingui una gran capacitat d'anàlisi ni un compromís especial amb les causes nobles. En el millor dels casos, les idees polítiques dels esportistes seran com les de qualsevol altre segment de la població, tot i que, si ens posem una mica marxistes, la gent que guanya molts diners acostuma a protegir els seus interessos de classe. De fet, Mbappé ni tan sols ha cridat específicament a lluitar contra l'extrema dreta, sinó contra els “extrems” en general. És normal que, si ets un milionari, facis propaganda en contra de les ideologies que podrien afusellar-te a impostos i prefereixis una cosa tant centrada com que la capital d'Espanya et redacti una llei fiscal a mida.

Aquest aplaudiment als esportistes desvetllats ja fa anys que va a l'alça en paral·lel amb el prestigi creixent de la idea que la neutralitat no existeix i tot és política. La teoria fa més o menys així: igual que la gent que diu que no és de dretes ni d'esquerres, o com Franco que deia allò de “usted haga como yo: no se meta en política”, donem per fet que qui ignora la política defensa l'statu quo. I si l'statu quo és millorable, el que necessitaríem seria despertar-nos de la nostra alienació. Si els esportistes aprofiten els micròfons potentíssims per parlar de política, els espectadors atordits per la societat de l'espectacle, que deia Guy Debord, començarem a interessar-nos per la democràcia a la habermasiana manera.

Però resulta que l'esport és radicalment antidemocràtic. En les societats modernes no fem servir la paraula “democràtic” per dir “la força de la majoria que s'imposa a la de la minoria”, sinó per dir “igualitari”, un resum del convenciment que tots tenim la mateixa vàlua intrínseca tal com s'expressa en l'equació “una persona, un vot”. Encara que avui la donem per descomptada, és una de les transformacions espirituals més importants de la història de la humanitat. Durant la major part de l'existència de l'espècie, les jerarquies de ferro han estat considerades una cosa natural i desitjable. Arreu del globus i dels segles hem trobat la distinció entre castes, homes i dones, lliures i esclaus, nobles i serfs, etcètera. La idea que els febles han de tenir els mateixos drets que els forts és una extravagància revolucionària.

Precisament, la popularitat de l'esport en els nostres temps es deu a la seva capacitat per satisfer aquest desig atàvic de competició i jerarquies que la democràcia intenta contrarestar. És per això que l'esport va ser tan promogut i exaltat per les ideologies totalitàries del segle XX, des del feixisme al comunisme. L’objectiu era formar un Home Nou que, irònicament, actués com un atleta clàssic, desenvolupant al màxim el físic i la ment per posar-se al servei de l'Estat en una lluita potencialment mortal contra els enemics de la nació. En el context neoliberal, l'Home Nou  no és el patriota sinó l'emprenedor d'ell mateix que treballa de nòmada digital. Quan pensem en el lloc d'honor que l'esport ocupa arreu del món i la devoció incomparable que aconsegueixen els esportistes, descobrim la fascinació que la competició pura exerceix sobre l'ésser humà.

La ironia del cas Mbappé és que el Reagrupament Nacional, que figura que són els nous nazis, ha sortit a queixar-se amb fúria igualitarista. Jordan Bardella, la jove promesa del partit, va dir que “quan tens la sort de tenir un gran sou, ets multimilionari, pots moure't en jet privat”, no hauries de poder dir aquestes coses ja que hi ha altres persones “que no arriben a final de mes, que no se senten segurs, que no viuen a barris superprotegits i que de vegades senten que es perden els valors del seu país”. No cal dir que l'argument és suggeridor, però, com tot el que diuen aquestes noves dretes, ho llegim en clau cínica dels que volen aprofitar l'antielitisme per convertir-se en unes noves elits i deixar-ho tot igual. Ja fa temps que moltes d'aquestes noves dretes han tocat poder i cap ha apujat un sol impost sobre les grans fortunes.

Naturalment, no es pot viure permanentment revolucionat i una quantitat moderada d'opi sempre ens ajuda a recarregar energies. L'adveniment de la utopia no depèn de canviar els estadis per museus i els pòsters de futbolistes per llibres de filòsofs. L'esport també pot transmetre valors comunitaris, educar en la tolerància, i oferir un espai de sentit complex i civilitzat. Però la imbricació de l'esport d'elit amb la lògica del capitalisme global desfermat és una transformació cultural profunda que està normalitzant el dret dels guanyadors a rebre el tractament d'herois. Tal com hem vist amb els episodis esperpèntics de la Fórmula 1 i la Copa Amèrica a Barcelona, els partits d'esquerres aprofiten l'esport per blanquejar un model turístic nociu per les classes mitjanes i baixes que se suposa que haurien de defensar.

Justament perquè tot és política, cinc minuts pensant en l'esport d'elit fan que t'adonis de la feudalització gradual de la societat; de com anem substituint l'esperança d'igualar les coses col·lectivament pel desig de competir tots contra tots per ser l'afortunat que entrarà a l'1% de dalt. Però resulta que la democràcia es va inventar perquè en el mercat les coses no funcionen com en l'esport, i la correlació entre la vàlua individual i l'èxit econòmic no depèn d'una cosa tan objectiva com qui xuta la pilota millor, sinó de mil estructures arbitràries i trampes amagades que no tenen res a veure amb una competició justa. Més que admirar-los encara més com a nous semidéus seculars, el millor que podria passar cada cop que un esportista parla de política és que les seves legions de fans li facin cas i acabin a pàgines plenes d'idees sobre igualtat i redistribució de la riquesa.