Mbappé i les idees polítiques
Vivim en una època en què admeto que el primer que vaig fer quan vaig veure Mbappé parlant de política va ser comprovar que no fos un muntatge fet amb intel·ligència artificial. No eren les declaracions habituals d’un crac mundial del futbol, ni per la voluntat explícita de prendre partit, ni per l’acurada elecció de les paraules, a propòsit de conceptes que un s’imagina que no deuen formar part del seu dia a dia. Aquest “abans que res som ciutadans, i penso que no podem desconnectar-nos del món que ens envolta, i encara menys quan afecta el nostre país”, posa el llistó declaratiu molt alt a partir d’ara, per a ell i per a tots els futbolistes influenciadors del món, que acostumen a no mullar-se, perquè qui es mulla perd contactes i contractes.
A Mbappé se li va entendre tot: joves, sobretot els que no pensàveu anar a votar, aneu a votar perquè no guanyi l’extrema dreta de Marine Le Pen. També va dir que estava en contra dels extrems i de les idees que divideixen.
A veure, les idees polítiques divideixen, sobretot a l’hora d’anar a votar, però la gràcia i el valor de la democràcia és, precisament, que el sistema polític gestiona la divisió amb l’alternança en el poder i amb respecte per les minories. Si de cas, el problema són les ideologies en què el contrari (i una part de la població) és l’enemic, un traïdor, un ninot a qui es pot deshumanitzar i amb qui no hi ha cap base comuna a compartir. La gran mutació de les democràcies liberals és aquesta: l’adversari és ara l’enemic, i es poden dir tots els penjaments perquè les xarxes els reprodueixen, exciten el vot i el sistema ho aguanta tot. Fins al dia que no ho aguanti.
