És difícil acumular tanta incompetència política, que tothom se n'adoni i que això no acabi amb una dimissió immediata. Però el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ho ha aconseguit. La tragèdia provocada per les pluges torrencials de finals d’octubre ha deixat una ferida que trigarà generacions a cicatritzar. Els desbordaments del riu Xúquer i alguns dels seus afluents han arrasat diversos municipis de l’Horta Sud de València i han causat una devastació que encara costa de dimensionar. S’han perdut 219 vides i encara hi ha 8 persones desaparegudes, segons les darreres dades oficials. Els danys materials són el reflex segurament inevitable d’una catàstrofe meteorològica d’aquesta magnitud, però la pèrdua irreparable de tantes vides humanes no es pot atribuir només a la força de la naturalesa: és el resultat d’una cadena d’errors, negligències i falta de preparació per part del govern valencià.
Els efectes de la DANA que ha desbordat el País Valencià no eren tots imprevisibles. Les alertes meteorològiques havien avisat amb antelació de la magnitud del fenomen, i era responsabilitat de les autoritats encarregades de la protecció civil prendre mesures per protegir la població. Tanmateix, el govern de Carlos Mazón no va ser capaç d’articular un pla d’emergència efectiu. Els municipis més afectats van viure el pitjor dels escenaris: comunicacions tardanes, falta de directrius clares i una descoordinació generalitzada que va deixar molts ciutadans desemparats. En termes polítics, aquesta manca de resposta només es pot qualificar d’incompetència. I en termes penals, seran els tribunals els que determinin quines responsabilitats individuals hi ha.
Ha estat lamentable la manera com el govern de Mazón ha gestionat la crisi després de la catàstrofe. L’executiu ha intentat transformar el que era una emergència humanitària i climàtica en una crisi de comunicació. En lloc d’assumir responsabilitats, l'atenció s’ha posat en centrifugar la culpa cap a altres administracions, entre altres maniobres dilatòries, com si la xerrameca política de distracció pogués esborrar la magnitud del desastre.
L’afany constant de Mazón per negar l’evidència i esquivar les crítiques ha estat el manual de crisi que ha guiat el seu govern. Fins i tot ha allargat una setmana una crisi de govern per aparentar que tenia el control de la situació. Però aquesta gestió de cara a la galeria ha estat contraproduent: mentre les institucions valencianes malbarataven esforços en una operació cosmètica, milers de famílies es quedaven sense ajut immediat, contemplant com la seva vida literalment s’escorria riu avall.
Des de les entranyes del poder hem vist sovint polítics que actuen com a caps de premsa, centrant-se més en el relat que en l’acció. Però quan la cruesa de la realitat s’imposa, les decisions esdevenen imprescindibles. Cal lideratge, coordinació i, sobretot, una consciència clara del deure institucional. Cap d’aquests elements ha estat visible en l’actuació de Carlos Mazón.
El desastre no s’acaba amb el balanç tràgic de morts. Hi ha centenars de damnificats que ho han perdut tot: llars, negocis, camps de cultiu i records familiars d’una vida sencera. El fang encara cobreix molts carrers, milers de vehicles continuen amuntegats i la reconstrucció de cases i infraestructures sembla un horitzó llunyà. Davant d’això, el govern valencià no ha estat capaç de posar-se al capdavant d’una resposta efectiva i solidària. Ha preferit jugar amb la percepció pública, com si un bon titular pogués reconstruir els habitatges ensorrats.
La comunicació és, evidentment, una eina important en l’acció política, però no pot convertir-se mai en una finalitat per ella mateixa. Les rodes de premsa de Mazón, centrades a buscar culpables externs, han estat un insult a les víctimes i als supervivents que encara intenten refer les seves vides. Les polítiques d’aparador no treuen fang dels carrers, no retiren vehicles destruïts ni reconstrueixen els ponts ensorrats. Les víctimes d’aquesta catàstrofe mereixen respostes clares, accions immediates i, també, responsabilitats assumides. Si Mazón no entén això, la seva continuïtat no només és insostenible, sinó que és una ofensa intolerable per a tota la ciutadania.
L’actuació de Carlos Mazón és indefensable. Sense pal·liatius, la dimissió és l’única sortida coherent per a un dirigent que ha demostrat ser incapaç de gestionar una emergència d’aquesta magnitud. La mínima consciència de servidor públic hauria implicat, com a mínim, admetre que es va actuar malament i emprendre el camí de sortida.
