El president valencià, Carlos Mazón, en una compareixença recent. CARLOS LUJÁN / EUROPA PRESS
2 min
15
Regala aquest article

S’han complert tres mesos de la DANA que va arrasar l’Horta Sud de València i Carlos Mazón continua arrapat a la presidència de la Generalitat Valenciana. És on pensa quedar-se: a hores d’ara, Mazón ja s’ha imposat el repte d’esgotar la legislatura i, redoblant l’aposta, de sortir reelegit, i ja posats a demanar, per majoria absoluta, a les autonòmiques de 2027. Si els partits que li fan oposició a les Corts Valencianes no fan mans i mànigues per evitar-ho, és possible que ho aconsegueixi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les protestes al carrer exigint la dimissió de Mazón (aquest pròxim dissabte, dia 1, tindrà lloc la quarta) són massives, són exemplars pel que fa a civisme i rellevància social, i haurien de ser motiu més que suficient per obligar qualsevol governant mínimament responsable a replantejar-se la pròpia situació. No és el cas de Mazón, algú que encara no tan sols segueix sense donar cap explicació satisfactòria, ni tan sols coherent, a la seva desaparició durant les hores clau del 29 d’octubre, sinó que va encadenant mentides flagrants a la vista de tothom i és capaç de descendir a la baixesa de qüestionar els ajuts a les víctimes de Gaza com si suposessin un greuge per als ciutadans valencians. Després d’un moment inicial en què va voler mostrar bona disposició, i fins i tot agraïment, a la col·laboració entre administracions, Mazón s’ha dedicat a utilitzar grollerament la tragèdia que suposadament havia de gestionar per treure’n rèdit polític.

La protesta ciutadana inevitablement s’anirà amortint, perquè allò que anomenem “normalitat” té uns ritmes que s’imposen, i fa que les persones tinguin altra feina: la primera de totes, recuperar-se dels estralls emocionals, psicològics, econòmics, estructurals... causats per la catàstrofe. En això precisament, en la calma que de mica en mica imposa el temps, confien Mazón i els seus per mantenir-se en el poder. I pilotar, per descomptat, els ambiciosos projectes de reconstrucció i recuperació de la zona devastada, amb suculents contractes i comissions en perspectiva. Mazón ja ha assignat digitalment diversos projectes a empresaris vinculats al Partit Popular i a alguns dels seus escàndols de corrupció.

La política valenciana i els seus problemes cauen prou lluny del centralisme i el nacionalisme de la política espanyola, que és un fenomen que es produeix a Madrid i no hi veu més enllà de Madrid. El País Valencià (com les Balears, com Catalunya) arrossega sempre el llastre del total desconeixement de la seva realitat per part dels centres de poder. El PP s’ha resignat a deixar Mazón com el seu home a València, ni que sigui per no claudicar davant del PSOE, que d'altra banda també ha estat incapaç d’oferir cap resposta als valencians més enllà d’una freda, burocràtica gestió de les ajudes per afrontar les urgències del desastre. Per tant, els partits que fan oposició a Mazón a les Corts Valencianes haurien de no només secundar les protestes ciutadanes, sinó liderar-les i canalitzar-les políticament per expulsar Mazón de la presidència i dur-lo davant dels jutjats.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats