Matrimonis per força, matrimonis per pressió

Hi ha violències més visibles que d’altres. La dels matrimonis forçats, potser per considerar-se minoritària en aquestes latituds, potser per no estigmatitzar determinats “col·lectius”, amb prou feines apareix en els debats públics. Ni tan sols en setmanes com aquesta, dedicada a la lluita contra totes les formes de violència masclista. Només el feminisme ara dit clàssic alça la veu contra aquesta ancestral forma de dominació masculina que en el nostre món contemporani no només continua existint sinó que es trasllada del país d’origen de les famílies, on el discurs igualitari no ha penetrat prou per impugnar la misogínia normalitzada, fins a les modernes societats europees. Aquí la llibertat i la igualtat són reconegudes per llei, però si ets immigrant i dona, la teva discriminació és diferent. Alguns fins i tot creuen que és natural que siguem sotmeses, al capdavall, “és la seva cultura”. Seria impensable que algú, davant del nombre de feminicidis que es produeixen a Catalunya, digués “bé, què hi farem, és la seva cultura”. Però amb la violència que pateixen mores i negres expressem una indiferència molt semblant i ens quedem tan amples.

De què parlem quan parlem de matrimonis forçats? L’esquema clàssic és el d’uns pares (amb la mare a favor o en contra, és igual, la seva supeditació a la voluntat patriarcal en neutralitza el paper protector que hauria de tenir) que decideixen que la nena ja és una “dona” i s’ha de casar. I que ho ha de fer amb qui convingui a la família. En entorns migratoris la conveniència dels enllaços entre parents propers s’ha reforçat fins i tot allà on ja estava en retrocés: si un cosí necessita papers, una via d’entrada al país és la de trobar-li una bona noia musulmana amb permís de residència o nacionalitat espanyola. En l’esquema clàssic hi ha una educació d’obediència al pare que fa impensable l'oposició de la filla. I si aquesta decideix que no vol acceptar, entra en joc la violència explícita, física o psicològica. Són els matrimonis imposats de tota la vida i les seves víctimes es veuen obligades a fugir si volen escapar d’un destí tan terrible. Però aquestes situacions no són més que la punta esmolada d’un iceberg que en conté moltes altres no tan evidents, però que acaben tenint greus conseqüències sobre les dones que les pateixen. Per començar, hi ha una realitat estranya que viuen moltes nenes en aquests entorns i que es manifesta en un dels moments més delicats de la vida de qualsevol ésser humà: el de la pubertat. Si no és prou angoixant l’experiència de viure canvis físics i psicològics, ho és encara més que tot d’una els homes del barri et mirin amb uns altres ulls, que et persegueixin pel carrer o que es presentin a casa per “demanar la teva mà”. O que tothom al teu voltant comenci a parlar de prometatges i casaments. “Encara és petita” dirà la mare, però la seva veu es veurà sufocada per les de tots aquests homes que volen “reservar” la nena. 

Aquestes pressions comencen amb la pubertat, però segueixen, i com més anys fas, més s’intensifiquen. Les noies senten que són una nosa, que el fet que segueixin solteres és un problema i sovint claudiquen, es casen per sortir d’un entorn familiar que no pot imaginar per a elles un altre camí, per veure si així les deixen en pau, a elles i a la seva sexualitat posada sota el focus.

Per prevenir aquesta violència específica caldrien campanyes d’educació i prevenció semblants a les que es fan amb el maltractament o la violència sexual. Que en aquests entorns concrets es difongués de manera molt clara la idea que no està bé ni forçar ni pressionar nenes i dones per casar-se. S’ha de “desnormalitzar” el matrimoni com a destí únic i desitjable.