Maternitat i santedat

Per fer una broma dolenta, veig amb joia que el bisbe acaba de ser papa. El bisbe Novell ha tingut, es veu, dues filles i, per tant, no cal ser Marie Curie per deduir que aquestes nenes van ser engendrades encara amb la mitra santa d’en Novell al cap.

Això em fa pensar, encara més, i amb admiració, en la figura de la Verge Maria. Quina crac, trobo. Maria, casada amb el iaio Josep, fa les seves festes clandestines de tant en tant, i de cop es diu: “Té, ara em noto com si estigués prenyada”. Però en Josep té una edat en la qual, desgraciadament, el vigor s’ha perdut, i no li pot dir de cap manera: “És teu”. Nota: per sort no va tenir bessonada, com el bisbe Novell, perquè si no hauríem tingut dos messies.

Així que Maria li explica això de l’Esperit Sant. "T’ho juro, xurri, que ha entrat un colom i m’he notat un no sé què que tota jo m’he transformat...” I ell, pobre, potser perquè s’ho creu, potser perquè s’ho vol creure, empassa saliva i li diu que sí, que ja ho entén, que és verge com sempre, cosa que vol dir, esclar, que ell i ella mai de la vida han fet “ús del matrimoni”, perquè si no, no en seria, de verge. Hauria copulat amb en Josep amb resultats negatius per als seus interessos, però de verge no en seria.

Maria el convenç i això em fa pensar que és la millor narradora de ficció de l’era cristiana. És una monologuista, una actriu. Li diu que un colom l’ha prenyat i ell s’ho creu. Com si ara vostè hagués estat enxampat amb algú al llit per la parella i vostè digués: “No és el que sembla”. Però, al contrari del que sol passar, després d’uns quants arguments de vostè la parella pensés que, efectivament, no era el que semblava.