Quina vida de cobdícia feliç que portem. No la canviaria ni per set vides humils. Tot al nostre voltant és cobdícia. Tots som iguals i no hi ha maldat i no hi ha delicte. Tot ho volem i algun grup d’experts i tècnics ens recorda que ens mereixem de tot i molt i que tenim dret a tot, a fecundar la veïna, a menjar-nos un croissant més gros que el tio del costat, a cremar el planeta amb un somriure, que el que importa és no parar de somriure, no pareu de somriure, tot és vostre. No patiu, humans, la matèria no serà un problema, diu el grup d’experts. I nosaltres teníem mare i pare, però ens descobrim només fills de la matèria, l’autèntica Mater. Quina erecció existencial aquesta cobdícia, quantes alegries ens dones, i ja veiem el final de les pregàries, ja hem entès que robar no és delicte, que tenir, tenir, tenir, és un verb únicament inspirador, espiritual, es diria. La moda de les paraules amables ha mort, ningú parla de pietat, de redempció, d’epifania, d’humilitat; només hi ha tu vals, tu pots i tu t’ho mereixes, go for it. Tot és teu. Tot és Amèrica. Ancha es Castilla. Voler és poder. S’ha acabat aquest trauma de mamella petita, succionant una font senzilla, ara pots anar a xumar la mamella del banc nacional, go for it. N’hi ha per a tots. I tots érem rics i feliços i no paràvem de comprar de tot tota l’estona i tot era meravellós, i podíem agafar els cotxes del concessionari a canvi de pràcticament res, a canvi de no pensar en res més que en la matèria. No calia ni dir gràcies, que tot és matèria, que no hi ha ni paraules, no hi ha més que matèria, diuen les pregàries del comitè d’experts. Més enllà de l’àtom no hi ha res, alegreu-vos infeliços, feliciteu-vos els pobres d’esperit, els desgraciats perquè sereu saciats i també tindreu el vostre Porsche Cayenne, que tothom hi té dret. I després ens vam despertar i no teníem òrgans, els budells a fora i el cos buit i tot feia una pudor de merda que no es podia aguantar. I s’ha acabat el conte. I el compte.