La genialitat més gran que ha creat la imaginació humana ha estat la invenció de Déu, de tots els déus. Vist en perspectiva, és admirable que unes criatures que no troben explicació a fenòmens que els depassen, que no entenen el perquè de la seva existència, no es conformin amb el silenci com a resposta a les preguntes transcendentals i omplin el buit amb el seu instint fabulador. Els escriptors envegem aquesta capacitat de crear mites inversemblants que s’han cregut milions de persones al llarg dels segles, però a diferència dels profetes i sacerdots nosaltres teixim històries per entendre la naturalesa humana i no pas per sotmetre els membres de la nostra espècie a un orde suposadament superior carregat de pràctiques i rituals absurds per, de passada, aprofitar-nos del desassossec dels nostres contemporanis. Un escriptor que es cregués les seves pròpies ficcions seria carn de psiquiatre, però heus aquí que si les històries inventades són defensades des d’organitzacions amb poder i prestigi ningú diagnosticarà com a delirants aquells que hi creguin.
Fa molts anys que penso en el fet religiós, des que era una practicant per herència familiar que gaudia dels rituals del calendari musulmà fins que vaig ser una seguidora exemplar sota la influència d’un fonamentalista seductor, des que vaig anar convidada a una comunió carregada de culpa fins que d’adolescent buscava la quietud i l’olor de l’encens sota la mirada de les figures pintades per Sert. He vist persones que limitaven la seva existència, que s’aferraven a una cosmovisió inventada fa segles, que se sotmetien voluntàriament als dictats d’un Déu que, ben mirat, no semblava que se’ls estimés gaire, sobretot a les dones. De tota aquesta experiència religiosa només en salvaria una que vaig observar de petita quan acompanyava la meva àvia a la visita del seu santó particular en un petit morabit i s’hi relacionava sense intermediaris ni gaires requisits perquè essent com era una rifenya analfabeta oblidada per tots els poders resulta que gaudia del privilegi d’escapar de l'ortodòxia. Fins que l’educació formal va encalçar les seves netes i les va fer avergonyir d’aquella forma primitiva de viure la transcendència. És clar, era massa inofensiva, aquella religiositat de les dones, del tot inútil a l'hora d’aglutinar masses senceres de població en contra dels seus germans d’espècie. En nom del santó del meu poble la meva àvia no hauria matat ningú, encara menys criatures innocents que, com a Israel, no han comès altre delicte que haver nascut en una terra que les escriptures, també inventades, diuen que pertanyen als jueus. En el nostre segle XXI de viatges a Mart i tecnologia punta a ningú li resulta estrany aquest principi teocràtic que legitima l’extermini dels palestins. Doncs a mi em resulta tan poc raonable com els qui són capaços d’immolar-se per entrar al paradís.
A hores d’ara ja podem acusar Nietzsche d’excessivament optimista, perquè Déu no només no ha mort sinó que ens continua matant, els homes se segueixen matant en el seu nom més que mai. En molts casos potser és només una excusa, no ho nego, però potser seria hora que d’una vegada per totes ens desféssim d’aquestes fantasies nefastes que hem confós amb la realitat i rematéssim la feina del filòsof alemany. Els creients s’aferren a la religió perquè no poden suportar el fet de no saber, de no trobar sentit, però quin sentit té creure en éssers sobrenaturals, en superherois i personatges màgics? Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè l’única manera que tenen d’erigir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porti la contrària.
