Hi ha una situació escandalosa de fons en la política catalana, i espanyola, i és que el Tribunal Suprem es nega a aplicar la llei d'amnistia. Que un Tribunal Suprem es declari en rebel·lia a una llei aprovada per les Corts és, com va denunciar Carles Puigdemont a la seva compareixença d'aquest dilluns, un fet insòlit, inacceptable en una democràcia.
A la vegada, Puigdemont i Junts saben que el tancament del Suprem contra la llei d'amnistia respon a motius no jurídics sinó polítics: ras i curt, a la voluntat de fer caure l'actual govern d'Espanya. També saben que l'oportunitat política que un dia o altre l'amnistia s'arribi a aplicar plenament (i amb efectes sobre els dirigents del Procés, com el mateix Puigdemont) passa necessàriament per mantenir la majoria progressista al Congrés dels Diputats. Una altra majoria conservadora (diguem-ne conservadora per no dir-ne ultradretana) és ben cert i segur que no tan sols no farà cap esforç per aplicar la llei d'amnistia, sinó que el farà per derogar-la o modificar-la al seu gust.
Tal vegada aquests són els motius pels quals el president a l'exili ha fet un balanç del primer aniversari del pacte de Brussel·les dient diverses coses per no acabar concretant ben bé res, dins la línia del retorn vist i no vist que va protagonitzar el passat mes d'agost. Una qüestió de confiança és un procediment parlamentari que ha de ser activat pel mateix president que s'hi sotmet, com sap prou bé Puigdemont, que es va sotmetre a una moció de confiança durant el seu mandat, per renovar la majoria al Parlament que havia de donar suport al referèndum de l'1 d'Octubre. Dit d'una altra manera, Sánchez se sotmetrà a una qüestió de confiança només si ell vol, i l'argument segons el qual Sánchez quedarà malament si una majoria li demana que se sotmeti a la qüestió de confiança i ell s'hi nega és irrisori. També ho és la pretensió que la moció de confiança s'adreçaria només als grups que li van fer confiança a Sánchez, i no al PP ni a Vox, com si a aquests els fos aliè el resultat d'una eventual votació. En fi: com que la proposta ja ha estat registrada al Congrés, la qüestió de confiança farà més o menys renou, però serà debades, perquè immediatament des de la Moncloa ha arribat la negativa del president espanyol a activar aquest mecanisme.
La resta de l'al·locució de Carles Puigdemont ha estat un memorial de greuges sobre unes negociacions que ell mateix ha dit que estan en marxa i a les quals Junts és interlocutor del govern d'Espanya. Entre elles, la reclamació del traspàs integral de la competència sobre migració i control de fronteres, que segueix sense tenir concreció i que, per tant, s'ha d'entendre com un senyal als votants (efectius o possibles) d'Aliança Catalana. El sentit de la compareixença tornava a ser fer-se present, pressionar el PSOE, guanyar un dia o unes hores de protagonisme i donar esperances als partidaris de rompre amb els socialistes, declarar la independència unilateralment i tirar la gorra al foc, com han decidit de fer a l'ANC. Mira si era fàcil.
