Matar és qüestió d'estat
A pesar de les imatges aportades pel diari El País i per diversos mitjans no espanyols, no hem d'esperar que el ministre Marlaska es mogui ni una mica de la seva posició i de la versió oficial dels fets, que és que a la matança de Melilla del juny passat no hi va haver cap mort en territori espanyol i que els agents de la Guàrdia Civil van actuar de forma “proporcionada” per repel·lir “un atac violent”. Recordem que les versions varien pel que fa al recompte de morts: la versió oficial espanyola són 23 migrants assassinats, tots en territori del Marroc. La versió marroquina també parla de 23 migrants morts, però hi afegeix dos gendarmes de la seva policia, perquè la balança quedi equilibrada: cada vida de gendarme valdria una dotzena de vides migrants, aproximadament. Les versions no oficials, proveïdes per ONGs, parlen de 37 morts.
L'atac violent que tan heroicament varen interceptar les forces i cossos de seguretat espanyols i marroquins era un desembarcament de migrants que, en molts casos, pretenien sol·licitar asil humanitari. En comptes d'aquest asil humanitari, el que van obtenir va ser pallisses, vexacions i la mort. Dir que eren violents és difamar-los, però difamar els pobres surt de franc.
De fet, també és gratis matar-los. Fets com els de Melilla constitueixen una agressió no tan sols contra les persones concretes que en van sortir ferides o mortes, sinó també contra el conjunt de la condició humana. El que es nega allà no és tan sols el primer dret de tots, que és el dret a la vida, sinó també el valor de les vides individuals: els policies que apallissen, vexen i maten són funcionaris d'estat, i si a l'estat li convé així, la teva vida val menys que el seu interès. Sobretot, insistim-hi, si ets pobre. En aquest plantejament s'aguanta la raó d'estat, que es troba al bessó de bona part de les tragèdies teatrals, i que en la vida real ens causa perplexitat i escàndol. Però només a nosaltres, els ciutadans rasos: aquells que han d'entendre la manera de procedir de Marlaska l'entenen bé i, tant si els agrada com si els repugna, hi donen el seu consentiment i aprovació. Espanya és la frontera de la Unió Europea amb el Nord d'Àfrica, i com les gastin la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola a l'hora de servir els interessos que té la UE en aquesta frontera és, per naturalesa, matèria reservada a la sobirania de l'estat, en aquest cas de l'estat espanyol. Per naturalesa, també, matèria sobre la qual Brussel·les farà els ulls grossos.
Una altra cosa és la hipocresia del PP quan ataca Marlaska per haver fet a Melilla exactament el mateix que va fer Fernández Díaz a Tarajal. O la, diguem-ne, candidesa de les esquerres que exigeixen la dimissió o el cessament de Marlaska, com si fos un element indesitjable dins un govern que defensa idees contràries a les que ell representa. És a l'inrevés: Marlaska és l'element indesitjable que un govern com aquest necessita (i, per tant, mantindrà) per gestionar una matèria sobre la qual (i no és una justificació) es troba lligat de mans.