Matar Putin
Els magnicidis tenen una llarga tradició, potser tan remota com la història de la humanitat. A l’Antiga Grècia, el 514 aC el dèspota Hiparc va ser assassinat pels seus dos joves amants, Harmoni i Aristogíton, erigits en màrtirs de la llibertat. Els romans, que ho van copiar tot dels grecs, també van practicar aquest mètode diguem-ne de relleu polític. L’assassinat més famós és el de Juli Cèsar, ocorregut cinc segles després, el 44 aC, a mans d’un grup de senadors que veien en perill l’esperit republicà, episodi immortalitzat per Shakespeare i, més modernament, per Thornton Wilder a la magistral novel·la epistolar Els idus de març. Brutus, fill adoptiu de Cèsar, ha passat a ser símbol del traïdor: "Tu quoque, Brute?"
La història moderna i contemporània en va plena, de magnicidis. La Revolució Francesa va condemnar Lluís XVI i Maria Antonieta a morir a la guillotina. Al segle XIX tenim molts casos, des d’Abraham Lincoln (1865), assassinat d’un tret al cap quan assistia a una obra de teatre, fins al nostre general Joan Prim (1870) quan era president d’Espanya. La llista del segle XX és llarga i inclou, esclar, des de Lluís Companys el 1940 (un crim d’estat) fins a Gandhi el 1948 (i dècades després també Indira Gandhi, el 1984) o Kennedy (1963), a més del primer ministre suec Olof Palme (1986), polític emblemàtic de la socialdemocràcia.
Al segle passat, com es pot comprovar, la majoria eren mandataris progressistes. Amb els que són autoritaris, ¿és lícit alliberar el poble amb la mort del tirà? Al final de la dictadura franquista, el desembre de 1973, ETA va fer saltar pels aires a Madrid el cotxe en el qual anava l’almirall Luis Carrero Blanco, president del govern. Jo tenia 7 anys, però recordo que a casa ho vam celebrar, i encara més felicitat va envoltar el decés al llit, dos anys després, del dictador. Com reaccionaríem ara si s’assassinés Vladímir Putin?
La ideologia pacifista, a la qual em sento lligat, defensa la idea que la violència sempre genera violència. És bastant comprovable. Però això no priva del dret a la defensa pròpia quan algú amenaça la teva vida. Ara bé, ¿matar un polític acusat de crims de guerra és defensa pròpia? ¿És un mal menor acceptable? No tinc la resposta. El debat ètic està servit.
Més enllà de l'ètica, hi ha la realitat geopolítica. El Kremlin va acusar al maig Ucraïna d’intentar matar el seu líder amb drons. Una acusació plausible. "Morta la cuca, mort el verí", fa la dita. Segur? Amb l’aixecament frustrat del magnat mercenari Ievgueni Prigojin, sembla evident que rere Putin encara podria venir alguna cosa pitjor. Aquesta és la tesi que defensa l’empresari opositor Mikhaïl Khodorkovski, exviceministre, que creu que per acabar amb la Rússia imperialista i autoritària que encarna Putin, i que ell coneix de primera mà, el que cal és que Occident armi l’oposició democràtica. Opina que només així es garantiria un autèntic gir democràtic. Sembla clar, però, que això no passarà perquè suposaria fer explícit, i per tant molt més arriscat, el que ara s’està fent per la via interposada d’Ucraïna: una guerra d’Occident contra Rússia, amb la Xina d’espectadora. El perill de confrontació nuclear mundial s’incrementaria exponencialment.
Per tant, tornem a la casella de sortida. ¿Matar Putin per generar inestabilitat al règim i obrir així una finestra d’oportunitat al canvi, ni que sigui incert i no necessàriament a millor? Durant la Segona Guerra Mundial hi va haver desenes d’intents d’assassinar Adolf Hitler. El més famós, l’Operació Valquíria del 20 de juliol de 1944 a càrrec d’oficials nazis. El seu fracàs va comportar la detenció de més de 5.000 persones, l’execució d’unes 200 i la destrucció del moviment d’oposició interna. La guerra encara es va allargar més d’un any. La mort del Führer hauria estalviat milions de vides als camps d’extermini i als camps de batalla, i probablement no hauria calgut llançar les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki.
