Qui va matar la periodista palestina?

Dona, palestina i periodista. Shereen Abu Akleh s’ha passat el últims vint anys explicant a una audiència global però sobretot àrab el conflicte entre Israel i Palestina. Una generació d’àrabs ha crescut sentint les seves cròniques des de primera línia per a Al Jazeera; era per a ells la veu dels més silenciats. Dimecres passat un tret li va segar la vida mentre informava sobre un raid israelià a Jenín, al nord de Cisjordània. Des d’aleshores, les xarxes socials bullen amb pena i indignació per aquesta mort injusta, inútil i inexplicable. Malauradament, no és la primera periodista que mor mentre cobreix un conflicte. Ha passat a Palestina, a Síria, a Ucraïna... ha passat massa cops. Les explicacions sempre solen resultar confuses, perquè ningú vol assumir la responsabilitat d’haver matat el missatger, perquè res no pot justificar que se silenciïn els professionals que ens expliquen què passa al món mentre nosaltres els escoltem còmodament des del nostre sofà. Aquest és un dels grans drames del periodisme. Com pretenem rebre una informació objectiva i independent si aquelles professionals que poden oferir-nos-la són en el punt de mira? ¿No és prou evident que som preses de la propaganda i la desinformació generada entre les parts en conflicte i que la garantia de l’ètica periodística només ens la proporcionen les i els professionals?

És per això que avui és més necessari que mai saber qui és responsable d’aquest assassinat. L’equip de periodistes que també cobria el raid atribueixen sense dubtes el tret a l’exèrcit israelià. Les imatges mostren com ella anava correctament acreditada com a premsa i amb les proteccions pertinents. També es veu com la seva companya queda atrapada al seu costat sense poder-se moure i com les persones que intenten socórrer-les reben diversos trets. El ministeri d’Afers Exteriors israelià es va apressar a assegurar que els trets procedien de combatents palestins. B’Tselem, una de les principals i més reconegudes organitzacions de drets humans a Israel, assegura que des del lloc on disparaven els combatents palestins, a uns 150 metres de distància, no era factible arribar a la Shereen i els seus companys.

Tant des de l’ambaixada dels EUA com des de la UE s’ha instat a emprendre una investigació. Però si la Shereen no hagués tingut també la nacionalitat nord-americana, ¿l’impacte internacional seria el mateix? Què hauria passat si només fos una periodista palestina i prou? Durant la guerra de Gaza del 2014 van morir 13 periodistes. Fa tot just un mes vèiem com els oficials israelians a l’esplanada d’Al-Aqsa s’encaraven amb un grup de periodistes que cobrien els incidents. Fa només un mes, la Hanan Khadour, una estudiant de 19 anys, va morir també a Jenín per trets de soldats israelians mentre anava cap a casa en taxi. Cap d’aquests incidents no ha aixecat ni de bon tros tanta polseguera. Sí que va generar més indignació ara fa tot just un any el bombardeig per part de l’exèrcit israelià de la seu d’Al Jazeera i Associated Press a Gaza. És evident que quan l’objectiu té una dimensió internacional la resposta és més contundent. Per això ara és el moment, el moment de reclamar una investigació independent, objectiva i creïble que aclareixi els fets i demostri a les parts en conflicte que no hi ha impunitat per a l’assassinat de civils.

Fa més de vint anys, durant la Segona Intifada, el món es va commocionar en veure la mort enregistrada de Mohamed Al-Durrah, un nen palestí que s’amagava amb el seu pare dels enfrontaments. Si bé Israel va acceptar en un principi la responsabilitat, les investigacions posteriors de les mateixes Forces de Defensa Israelianes (IDF) van exonerar els seus soldats. La batalla per la responsabilitat i per l’opinió pública no va acabar aquí. Mohamed va esdevenir un símbol per als palestins, que continuen reclamant la fi de la impunitat d’Israel.

Ara és el moment de demostrar que matar periodistes no és un acte gratuït, com no ho hauria de ser matar civils innocents. La investigació ha de ser neutral i internacional, perquè difícilment es pot ser jutge i part en un assumpte tan greu. Si no s’aconsegueix justícia, la capacitat propagandística i desinformadora dels més hàbils haurà triomfat. Implicaria renunciar definitivament a qualsevol intent de ser informats objectivament, perquè aquells que poden i saben fer-ho ja no hi seran, convençuts finalment que l’acreditació de premsa ja no els protegeix de les bales. El relat dels conflictes quedarà aleshores exclusivament en mans dels més forts.