Una de les coses més interessants de Catalunya és la incorporació de padrins, avis, gent gran, com a professionals de la fotografia. És un projecte abracadabrant, arterial. Tots ells senten una acceleració cardíaca quan han de pitjar el botó del clic. Bé, els que tenen càmera mòbil. Ai...
La gent gran, i no gran, pateixen tots els mals instantanis existencials quan han de fer la DUN. No han d’anar a Irun, ni parlar euskaldun, però no se’n surten ni a la número vuitanta-un. Mireu. Això de la DUN, en llenguatge no comprensible per a éssers no vegetals, és una declaració anual que han de presentar obligatòriament les persones (no diu res d’animals i mira que n’hi ha!) titulars d’explotacions agràries. Ho tradueixo. Tu tens un camp que has plantat blat, pomes, o piruletes incandescents, no sé... Posem una hectàrea: doncs tu ho has de demostrar si t’ho demana la nostra Sacro-Santa-Administració-Analfabetització. I com es fa això si et toca la rifa de la DUN? Senzill: fent fotos. Clic, clac i sobretot catacrac.
A veure, figura. Col·loca't (sense herba però arran de verd). Geolocalitza aquella hectàrea de cacauets adormits. Desperta’ls. Primer baixa’t de la muntanya del sensesaber un aplicatiu per fer aquestes instantànies justificatives de la legalitat urbana dictatorial. Fes girar el satèl·lit cap aquí. I aquell grau coix i borni que es fa el ronsa. Clic. Que no se t’escapi aquell bocí de pistatxo, que després et faré repetir la foto mil cops. Ara envia, omple, buida, i tornar a farcir els altres camps: magnètics, lisèrgics. El nom, l’adreça fiscal, discal, coaxial, el número de subscripció al club de les migdiades, i els teus gustos sobre pel·lis de neorealisme andorrà... Espera. Ara et direm el que encara has de fer.
Veus? T’enviarem l’SMS, el codi, l’algoritme, la notificació electrònica, pneumàtica, al teu mòbil, amb el qual has hagut de fer la foto acreditativa, també amb el teu telèfon connectat a un internet que en manta llocs d’aquest país no territori ni hi és, ni l'esperen. Feu-li fer això a una persona gran, i també jove, que no té ni mòbil, ni temps, ni sap fer això ni fart de vi, quan els sembrats han canviat més que un transvestit addicte a la droga de la natura drag queen, i no hi ha ni un bri de blat pelat, i aleshores et diran que els enganyes. Clic. Quan tot això ho haurien de fer els funcionaris (com es feia abans!), els treballadors el sou dels quals no depèn del cel i cobren matemàticament cada mes... gràcies a... Somriu. Lluís! Anís! Malaltís!
La foto fixa, congelada, de cadàver liofilitzat de tot plegat és aquesta: l’estat nacionalburocràtic els està dient a persones que porten tota la vida donant de menjar als altres com han de fer el menjar sense que els que els hi fan fer fotos sàpiguen fer un préssec o el puguin reconèixer amb una tecnologia molt antiga com és la vista o el gust. Volem fotos de pastanagues però no pastanagues reals. Volem imatges de camps, però no volem que hi surtin pagesos. Estem fent tot lo possible en aquest món, i en el de més enllà, per assassinar tots els pagesos. Volem que ens engreixin fotos, no volem que ens atipi el menjar que haurien de fer els que saben fer el halar però no tenen hores, neurones, ni estris per fer manduca perquè han de fer fotos. Tips n’estem. Fins als pebrots, els ous i la figa nuclear.
L’altre dia m’ho mig deia un pagès de cara de barbacoa rogent, descamisat, com girbat absent, però connectat com un wifi etern a la terra, al cel, a tots els internets dels temps. Fotos? La foto que fotré serà aquesta, una selfie. L’autoretrat del nostre país, de la nostra societat: un esquelet, una carcanada, una calavera, ossos, mentre un gos, en un paisatge fumejant postnuclear, s’ho fot tot.
