Com matar una negociació abans de començar

Aquests últims dies ha tornat a sortir la polèmica sobre si la taula de diàleg que ha de començar al setembre servirà d’alguna cosa, si ja és inútil i una pèrdua de temps o és una ocasió que cal aprofitar. Res de nou i, al mateix temps, molt esperable, ja que hi ha sectors que desitgen fervorosament que aquestes negociacions fracassin, i com més aviat millor. Qui vol una negociació exprés, en realitat el que vol és matar-la, i si pot ser abans de començar millor.

Per analitzar aquest curiós i estrany fenomen, torno a recordar tres dades importants. La primera és que el 75% de la població catalana voldria ser consultada a través d’un referèndum. La segona, que més del 80% rebutgen la via unilateral; i la tercera, que la gent voldria ser consultada sobre el futur polític, amb la possibilitat d’optar sobre diverses opcions, no de manera binària. Tot això ho haurien de tenir present les persones que es dediquen a la política a Catalunya. El govern d’Espanya ho sap perfectament, encara que no ho sembli. També hi he d’afegir una qüestió molt important, decisiva i condicionadora, i que no han tingut els casos del Quebec i Escòcia: aquí partim d’un passat recent en què es va provar la via unilateral, amb tot el que ha comportat, i en què es va fer un pronunciament per declarar la República. És més, a mitjans del desembre passat, el Consell per la República va publicar un document amb el títol “Preparem-nos” en què convidava a la confrontació, i en el qual es deia que “la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 mai ha estat derogada ni esmenada, per la qual cosa és el document fundacional de la República Catalana”. Tot plegat pesa com una llosa a l'hora de negociar. No es pot fer veure que no ha passat res, i l’altra part ho sap molt bé, ja que li condiciona el que pot fer, com fer-ho i fins on pot arribar. Les negociacions funcionen tenint en compte el passat i el present, i això condiciona la visió dels futuribles possibles.

Des de començaments de l’any passat, quan es va fer la primera reunió, tothom sabia amb precisió quines eren les agendes de cada part i les línies vermelles que cadascú posava. De fet, no ha canviat gairebé res des d’aquells dies, i ha de ser a partir d’aquesta realitat ben coneguda que s’haurà de recomençar, si pot ser amb una nova i millor estratègia. És cert que en les primeres reunions, les parts exposen les seves posicions i demandes, i molt poc després ja es veu la capacitat de cada part per cedir, sigui poc, molt o res. Si l’actitud és d’intransigència, no caldria ni començar. Si l’actitud és més oberta, es busquen noves paraules per definir més o menys les mateixes coses per fer-les més acceptables; es tenen en compte les qüestions que hauran de ser referendades per tota la població espanyola, ja que requerirà canvis en la Constitució (això val també per fer un model federal, no sols per fer-se independent); es recorda que cal fer una pedagogia prèvia per a algunes coses, i s’arriba a consensos per definir les majories requerides per fer cada cosa. Així, el tema de donar-se el temps necessari perquè totes aquestes qüestions vagin a missa és vital, ja que és impossible fer-ho ràpid i malament. Amb això no vull dir que s’hagi de perdre el temps, cosa que aniria en contra de l’efectivitat de les negociacions, sinó que no estem parlant de coses menors, que hi ha molts factors en contra, que és una cursa d’obstacles, i que només amb molta intel·ligència, coratge, paciència i cintura política es podrà anar avançant. I acabo fent una proposta que podria clarificar-ho tot i ajudaria molt a enfocar les negociacions: fer una macroenquesta a Catalunya, amb una mostra de 30.000 persones, per preguntar-los, en cas que es fes una consulta, encara que no fos vinculant, què és el que votarien sobre quatre opcions, i si anirien a votar o s’abstindrien, ja que l’abstenció s’ha convertit, per desgràcia, en un instrument polític de primera categoria per a alguns sectors.