Els que ens dediquem a aquest ofici de la paraula no sé per a quins lectors futurs escrivim, si sembla que tots els elements es conjuren per anar destruint la capacitat dels joves per llegir, entendre el que llegeixen i saber-se part d’una tradició literària i una cultura. ¿Com m’han d’entendre si no poden rastrejar en el que escric la influència de les obres canòniques que donàvem per fet que tots compartíem? Com es pot entendre i adquirir una llengua sense conèixer la seva literatura?
Potser unes de les raons del baix nivell educatiu és precisament aquesta divisió absurda entre llengua i literatura. Quan aprenem a parlar no ho fem analitzant sintèticament les frases, memoritzant categories gramaticals o recitant normes ortogràfiques. Ho fem escoltant els “textos” que emeten els qui ens envolten, uns textos carregats de continguts que poden resultar de gran utilitat però que es presenten sempre en una determinada forma. El que rebem no és mai informació pura i nua; sempre va vestida d’emoció, de matisos d’entonació, de les característiques pròpies de cada parlant o de les del territori on vivim. Els nens, sense que ningú els ho ensenyi, molt abans de trepitjar cap aula, ja han après a desxifrar una part important d’aquest entramat atapeït de codis. És un procés que meravellarà qualsevol que l’observi perquè demostra l’enorme potencial que tenim només néixer. Un potencial que, pel que sembla, avui dia es veurà empobrit i minvat quan l’infant comenci a anar a escola. Qui ens ho havia de dir!
La llengua escrita també s’hauria de poder adquirir de la mateixa manera, exposant els alumnes a diferents textos abans de donar-los nocions de gramàtica o ortografia, que s’hauria de desprendre de l’experiència lectora i no pas de les lliçons teòriques. Fer llengua sense literatura és com menjar liquats els nutrients necessaris en comptes de degustar plats saborosos que, a banda de cobrir les necessitats alimentàries, també ens transmeten significats complexos que poden contenir elements d’una tradició culinària concreta però sempre amb les característiques concretes de cada cuiner. Qui podria viure alimentant-se a base de triturats insípids?
Confesso que tenia les meves esperances posades en l’actual consellera d’Educació i en la feina que s’estava començant a fer per millorar el nivell lector dels alumnes. Hi ha moltes persones remant en aquesta direcció, tant des del departament d’Anna Simó com des del de Cultura, i per això l’anunci d'eliminar les lectures obligatòries de les PAU ha estat una galleda d’aigua ben freda. Per quina raó s’ha pres aquesta decisió i precisament ara? A què obeeix? És un misteri que no sabem desxifrar ni llegint una vegada i una altra el text que anunciava el canvi. El que no serà cap enigma és el resultat que això tindrà en els futurs universitaris. Si no tries la branca humanística de batxillerat ja no hauràs de tornar a llegir un llibre mai més de la vida. Tindrem matemàtics, científics, enginyers, metges, etc. que hauran après com s’han de combinar els pronoms febles però no n’hauran vist l’ús en cap text rellevant, persones del tot analfabetes respecte del que han contingut i transmès les llengües en les quals s’examinen. Per què volem professionals amb una mínima (però que molt mínima) cultura literària? Doncs perquè saber llegir bé ens fa autònoms, sobirans i ens dota d’una visió crítica del món. Saber llegir bé (ara cal dir-ho encara que sigui una obvietat) ens permet pensar amb llibertat, ens fa veritablement lliures. ¿No és això el que haurien de voler per als seus ciutadans les autoritats educatives? Es veu que no, que ens prefereixen rucs i submisos. És a dir: fàcils de manegar i dominar.
