El dia de l'any que tenia més son era el més feliç. El primer cop vam arribar a quarts de cinc de la matinada. Era negre de catàleg de pel·lis de por. Feia fred de festival de pel·lis de calamitats àrtiques. I jo era tan petit que no sabia si estava perdut en un malson o si m’entrenaven per formar part d’un cos d’elit per destruir el món. Enmig del no res es va obrir la porta de la corralina-garjola. Era allà: “Pesa gairebé 200 quilos”. I la por la tenia ell.
La meua família matava el porc dos cops a l’any. Per Nadal i al febrer. El mes de febrer el recordo per la matança. Faig autolobotomia. Rosebud. Magdalena. Carboni 14. Paraules clau: esgüell. Era el crit del porc, que trencava l’univers com un llamp apocalíptic per anunciar el dia. Espernegar: cada pota del porc era un míssil-pregària de carn per defensar-se. El ganivet del matador era tan llarg, ample, clar, que era un mirall on em podia veure de fit a fit. La sang de pinzell de pintor renaixentista. La sang de quadre de natura morta. Tot seguit la vida cremava al foc a terra.
El color de les torrades era l’anunci del primer sol. Les preses de xicolata. I porronet de moscatell. El repòs del guerrer està fet d’infern. Paraules després de la mort. Poques. I el soroll del proper capítol: el mandongo. Pel·li de seqüències entre l’animal mort i obert i els embotits fets. Carnisseria per arribar a l’ordre harmònic i a la bellesa. Resurrecció de la carn: llonganissa blanca, negra, pernils, cansalada, bull… Hi érem grans i petits. Tothom tenia el seu lloc. Era el moment de les agendes, dietaris, notaris. Monòlegs, diàlegs, arengues. Debats universals, cròniques locals, secrets de família. Plens de sang, taques i ferum de bèsties. Es reia molt. Els riures com esgüells. La mort pot ser una felicitat. I jo soc un mandongo.
El final era el dinar. Aquest inici de fam per viure. Ja no he vist ni tastat mai més les truites de fesols i espinacs de la tieta Maria, ni el seu somriure, que m’estima encara. Després el bufet lliure de carn i l’amanida de xerrera. Feu lloc. La no sorpresa de la coca de sucre. Més xicolata. I totes les converses sobre el futur. Sempre es parlava del demà. Jo era pitit i em veia gran. Les finestres embugonades congelaven el moment. A dins, la tarda es fumava les paraules. I a fora, el dia anava morint. L’altra matança. A mi m’ha fet tot allò. Aquesta és la Constitució d’un estat. Matar el porc era sobreviure un any. Matar el porc era per viure. Així ens hem fet: amb la mort.
Tot això és mort. Com ells: els pagesos. Els meus, tots. Ara tornen les seues protestes, després d’un any, després d’una vida. Éssers esgotats, esbufegats, moribunds. Són esgüells. Milions, infinits. Partiu, que avui la casa pròpia és prohibida. Matar el porc no es pot fer, és il·legal. Tot és un ganivet de normatives, burocràcies, pornografies d’una societat estèril, analfabeta. Si portés la meua filla a la matança me la prendria el Gran Germà, argumentant que la traumatitzo. Tothom vol hamburgueses, nuggets, que són cadàvers, però ho neguen (i si de cas, que siguin de fora, mai d’aquí). No ho volen saber, sentir, veure. Mata cables coaxials, no animals. Eternitats de nos. País, persones, paisatge, sentiments: venuts i espoliats. La veritat és sacrificada de matinada. Duc sang als ulls. I llàgrimes als dits. Als pagesos només els hi passa una cosa: abans es matava el porc. Ara es mata el pagès.
