Mataiaies, coriandre i crema de xampinyons
El final de Nit i dia no ens l’esperàvem. Cap dels supòsits que havíem fet amb el mataiaies és el que hem vist. L’epíleg ha compensat la fidelitat que l’audiència ha dipositat en la sèrie. Ha mantingut la inquietud constant i ha tancat les trames amb intel·ligència i cura. S’ha fet evident, per part dels guionistes, més reflexió que no pas simple inèrcia. Ha sigut un episodi molt ric a nivell d’imatge i de muntatge, recollint l’esperit i l’atmosfera de tota la temporada. Magnífica al·legoria, per cert, la batalla visual de ganivets entre el punyal del mataiaies i el cobert de la seva mare tallant ceba. Anticipava la guerra. El final no era fàcil. La Sara tenia dues trames molt potents per cloure: l’enfrontament amb el Ramos i el final de la relació amb el Lluís. Podem haver trobat a faltar el colofó d’un últim duel de la forense amb el mataiaies i això pot provocar sensació d’anticlímax. Però el matrimoni de la Sara sí que exigia una clausura que només podia resoldre ella. La garrotada definitiva al Lluís ha sigut narrativament catàrtica tant per a la protagonista com per a l’espectador. En l’últim capítol, Sara Grau no es podia convertir en una mena de Kill Bill que s’anés barallant amb tothom. Per tant, l’han encertat els guionistes amb el lent crescendo que li han donat al personatge de la Carme Sansa. Esplèndida l’escena del sopar mantenint fins a l’últim segon el dubte de si el psicòpata sospita d’aquella sopa. I la seva mirada assegurant-se que la mare també se’n pren una cullerada. Qui ens ho hauria dit que el que acabaria amb el mataiaies seria una crema de xampinyons cuinada amb amor i una mica de... coriandre.
L’últim capítol ha trencat els estereotips del llenguatge televisiu del gènere. L’assassí mor en una el·lipsi narrativa. L’espectador no presencia la seva agonia. I la protagonista resol ella sola l’enfrontament amb l’altre psicòpata que ocupava la seva vida: el marit. En plena baralla, arriba l’Aitor per salvar-la. Però el fals heroi, l’antagonista del marit, cau estabornit al primer cop de puny. És la Sara qui el salva a ell. Excel·lent també com han resolt el conflicte pendent entre l’Aitor i la seva filla Miren. Esperàvem el drama de l’espionatge informàtic i han permès que l’adolescent resolgués amb sentit de l’humor i intel·ligència l’embolic: “Bona nit, Bruno”, li diu al seu pare amb un somriure. Han tensat el vincle entre ells dos en el punt just.
Les dones, amb un paper molt decisiu i actiu durant la temporada, han tancat les trames: la mare del mataiaies, la Sara, la Miren i la jutge Comas. Fins i tot la Magda ha dit bon vent al jutge amb un nou amic al costat. Ben jugat. Ni una llàgrima, ni un atac de desesperació en cap d’elles. I no pas perquè hagi faltat emoció o drama. Un altre tipus de narració és possible. I al final, la veu en offdel jutge Cases recordant-nos aquesta dualitat entre la llum i la foscor de les persones. Tot a punt per a una imprescindible segona temporada.
