16/02/2022

Massa petit per a un home còsmic

Que els homenatges es facin en vida dels protagonistes és un encert. L’extraordinari ja seria que es fessin en la plenitud de l’energia i que no tinguessin regust de comiat. TV3 ha estat ràpida i sensible amb Pau Riba després que a principis de desembre es fes públic que l’artista patia un càncer. Però el que van anomenar la nit especial va quedar diluïda repartint l'homenatge en dos canals diferents. La proposta semblava prioritzar estratègies d’audiència i no pas una voluntat sincera i generosa d’homenatjar Pau Riba i dedicar-li la nit televisiva.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El reportatge Pau Riba. L’home còsmic estava ple de bona voluntat. Laura Rosel no va tenir una tasca fàcil en la conversa amb ell. S’intuïa pel muntatge i perquè el mateix Riba ho admetia al final de l’entrevista. El reportatge va incloure els amics propers de Pau Riba i l’entorn musical que l’admira i el respecta. En el sentit més estricte, complia amb els ingredients bàsics. Però no es va encertar la recepta.

Cargando
No hay anuncios

Televisivament va ser un homenatge simple, fred, amateur i, sobretot, terriblement conservador i rígid. No s’ajustava a les característiques i dimensió d’un home còsmic. I no per una qüestió de durada o pressupost, sinó en termes de creativitat, energia, emoció i provocació. És possible que les presses en la producció hi hagin tingut alguna cosa a veure. El reportatge arrencava amb una imatge potent: afaitar el cap a Pau Riba. Però més que saber-li donar una intensitat simbòlica va quedar com un detall desconnectat de la resta, una espurna oblidada més efectista que eficaç. Els diferents nivells narratius no mantenien una harmonia interna, un fil conductor equilibrat. Uns apareixien en la fredor d’una aparent videoconferència, d'altres garratibats en una gravació feta amb el mòbil, d'altres fent una declaració greu davant d’un objectiu com qui ho fa a comissaria. Tots amb missatges pràcticament telegràfics que fins i tot semblaven coartar l’expressivitat emocional dels testimonis. L’Albert Pla, a diferència de la resta, conversava amb Laura Rosel en un context desangelat i un attrezzo fred que recordava l’atmosfera provisional de les entrevistes de La Marató. Les actuacions musicals, també. No gaudien de la calidesa visual que han de desprendre els homenatges. I això que algunes interpretacions, especialment la del seu fill Caïm, eren precioses. Però el muntatge d’alternar i lligar antigues interpretacions de Riba amb les actuals feia patir. Tècnicament era tosc. En comptes de crear la màgia del llegat connectant dues èpoques llunyanes, consolidava aquest amateurisme que amarava el programa. 

Pau Riba. L’home còsmic recollia l’admiració dels seus amics i col·legues, i això és bonic. Les imatges d’arxiu se succeïen fugaces, gairebé amb un valor enciclopèdic. També era una successió d’elogis. Paraules. Però no s’aprofundia en la seva audàcia i sentit de l’humor, ni en el marc simbòlic de la seva creació, ni es penetrava en l’essència de la genialitat del personatge. Era superficial i abocava tristor. Les imatges finals en blanc i negre i càmera lenta eren un recurs visual tòpic i suat que s’avançaven a l’obituari. A Pau Riba. L’home còsmic li faltava justament l’esperit galàctic del protagonista: naturalitat, transgressió i llibertat.