L'arc va ser una tecnologia meravellosa, però inútil per a un manc. Les tecnologies eren pròtesis antropològiques que amplificàvem el que ja érem. Amplificaven la capacitat de visió per mitjà d'ulleres, telescopis i microscopis. Però quan semblava que un cec mai no podria conduir un cotxe (no es pot amplificar la ceguesa), va aparèixer el cotxe sense conductor, que anuncia la gran substitució (no només ampliació) tecnològica de les nostres capacitats.
Avui la tecnologia sembla dessubstancialitzar el món. Qualsevol aparell comprat avui ja ha estat superat als laboratoris per una versió nova. Tota novetat és un repte, un punt de partida d’un moviment que no cerca el que és bo, sinó el que és nou. El que és bo és poc comercial, perquè perdura. En deixar el que som en mans del que és possible ens trobem abocats a perspectives inquietants del que podem arribar a ser. Som interins condemnats a no disposar mai d’una plaça definitiva. Tothom que es cregui competent en el camp que sigui es troba en camí de deixar de ser-ho.
Som éssers que consumeixen ràpidament el seu present, convertit en fast food. L'obsolescència que ens persegueix. El transhumanisme sembla estar a tocar. I, tanmateix… no som feliços. Més aviat ens mostrem cada vegada més reticents envers nosaltres mateixos, perquè mirem on mirem ens trobem amb progressos parcials evidents (pensin en la medicina, la farmàcia, la física, les enginyeries…), però la seva suma no és prou per a un Progrés amb majúscula, un progrés optimista, com el dels nostres besavis. Sembla que el progrés s'ha fet malenconiós. Mirem amb recel el futur. Desconfiem de la nostra capacitat per ser uns gestors eficients dels nostres propis interessos. Fins i tot ronda la sospita que darrere de cada innovació pot amagar-se una catàstrofe.
Soc massa pessimista?
Tant de bo!
Tot sembla indicar, però, que Ulrich Beck la va encertar en descriure la nostra societat com a “societat del risc”. Com més complexes són les nostres tecnologies, més en depenem i com que avancen amb més velocitat que la nostra capacitat per preveure les seves conseqüències, sempre ens trobem en fora de joc. Les grans companyies tecnològiques pateixen un alt grau de daltonisme: només veuen el futur del color dels seus plans estratègics, però molts educadors se’ls fan seus i dibuixen amb ells les competències dels seus alumnes. Són els mateixos que ens estan bombardejant amb l'absurda tesi que la memòria ha perdut rellevància pedagògica perquè tot és a internet. Segons la meva manera de veure-ho, aquest és, exactament, el drama: a internet hi és tot: bo i dolent, veritat i mentida, sublim i ridícul, biologia i pornografia, amistat i abús, ingenuïtat i perversió... tant hi trobem instruccions per escriure un sonet com per elaborar una bomba. Tot és a internet, en efecte, tot... tret del criteri, que és el que converteix la informació en coneixement valuós. El meu criteri és dins meu o no és enlloc. Com més informació hi hagi al nostre abast, menys valor tindrà; el que serà cada vegada més valuós serà la informació filtrada (el coneixement, és a dir, el petroli del futur).
“Qui volent anar d'un lloc a un altre no deixa de fer tombs, sap on va?” Aquesta pregunta la va fer Sòcrates fa dos mil cinc-cents anys i no pot ser de més actualitat. De què ens serveix un cotxe sense conductor si no sabem on anar? De què ens serviran les exomemòries si les omplim d’informacions sense criteri?
Daniel Dennett obre així el seu llibre Bombes d'intuïció: “Pensar és difícil. Pensar sobre alguns problemes és tan difícil que només pensar en pensar-hi et pot provocar un mal de cap”. És cert. El camí costerut que condueix a la veritat competeix amb cada vegada més desavantatges amb camins molt més seductors i senzills. Per això l’atenció és el nou quocient intel·lectual.
¿Som a les portes d'un temps en què cadascú haurà de decidir si ser humà o dedicar-se al vagareig intel·lectual? O cal confiar cegament en la Paradoxa de Moravec?
Heidegger deia que l'essència de la tècnica té poc de tècnic. No és el conjunt d'eines tecnològiques, sinó la manera com el món modern se'ns mostra, la manera com la realitat, incloent-hi l'ésser humà, es presenta a la nostra manipulació. Al vocabulari tradicional de la filosofia el concepte de persona es referia a la màscara que donava forma al misteri que som. Però per a l'home del règim tecnològic no hi ha misteris enlloc, sinó límits a sobrepassar, competències per ampliar. Ara bé, un jo totalment sotmès a la manipulació i el càlcul... continuarà sent un jo?
