Massa Mundial per a Espanya
L’eliminació d’Espanya al Mundial és triplement dura per als seguidors de la roja: pel qui (el Marroc, equip inferior), per quan (a vuitens, un deshonor d’hora per a una recent excampiona) i per com (als penals, havent-ne fallat tres i després d’un disputat però estèril empat a zero).
I això si només ho analitzem des del vessant estrictament esportiu, perquè l’eufòria dels marroquins que ahir al vespre van manifestar-se pels carrers de Catalunya era més que una alegria futbolística, era una victòria moral col·lectiva gràcies al futbol convertit, una vegada més, en el venjador simbòlic d’humiliacions de segles entre dos veïns separats per un estret, dues civilitzacions i una història colonial d’infausta memòria, les conseqüències de la qual encara s’arrosseguen, per mal.
La selecció eliminada és l’equip de Luis Enrique i mai el tòpic ha resultat tan exacte: tot era d’ell, des de les alineacions fins a les equipacions, passant pel Twitch, la sala de premsa i els atacs de la caverna nacional-madridista. Luis Enrique ha aconseguit fer de parallamps protector del grup, però el que no ha aconseguit és que aquest equip sense estrelles hagi tingut ullals. Ja li sortiran, perquè una de les notes més positives d’aquest equip és el futur que té. Avui, la diferència amb França, Anglaterra o el Brasil encara és gran.
Amb l’eliminació d’Espanya s’acaba la ració diària de nacionalisme banal que ens administren via aquestes construccions polítiques dites seleccions nacionals, i que troben en cites com la Copa del Món de futbol un canal natural per repartir carnets d’identitats internacionalment homologades. Tot, esclar, explicat amb aquell somriure de quan et volen convèncer que no s’ha de barrejar política i esport. I a continuació, sonen els himnes nacionals.
