Massa acudits dolents

Sortim quan ens deixen sortir però no fem bé de sortir ni amb la bombolla perquè la quarta onada treu la poteta quan encara no ha acabat la tercera després de no haver-ne paït cap. Ja sabem que sempre hi ha gent que fa el ximple, però deixeu-nos respirar una mica a tots plegats. Que a part d’aguantar una pandèmia hem de suportar aquest acudit de mal gust amb les vacunes i escoltar la cantarella que “ho tenim tot a punt” sempre acompanyat del “si” condicional que fa preveure els mals presagis que s’han anat confirmat tantes vegades durant un any. Quina necessitat de silenci. I si no és possible, quines ganes de paraules que ens alegrin o ens reconfortin. Si no hi ha res a dir, que callin. Ens convé una mica de pau i moltes estones per poder escoltar només la primavera que aquest any tampoc podrem olorar. 

N’hi ha que no es plantegen avorrir-se, només avorrir-nos, i de pau, ni parlar-ne. Són el trio meravella espanyol, que no en té prou amb votar cada setmana contra la investigació de la monarquia que també ha de votar cada segon i mig en contra de Catalunya, quan Catalunya ja sap votar-se en contra tota sola. Ara toca l’amnistia, que era desitjada però no esperada, perquè no es pot esperar res d’un país que és alertat per Europa (la típica alerta que no espanta ni una mosca) i que el convida a reformar la llei mordassa. Soc tan optimista amb aquesta reforma que calculo que abans que algú toqui una coma de la llei estarem totes les franges d’edat vacunades amb les vacunes de totes les marques que hi ha ara al mercat i les que encara han de sortir. I per si la policia no té prou poder, el Tribunal Suprem vol deixar també clar que l’exèrcit és un altre dels puntals per mantenir la unitat i l’ordre i per això ha rebaixat la sanció al tinent coronel Enrique Area Sacristán imposada pel ministeri de Defensa. Aquest militar a la reserva va publicar un article proposant una solució armada per tancar el tema català. El ministeri de Defensa va considerar que la falta era greu i però això demanava quinze dies de sanció econòmica. El Suprem ha considerat que amb vuit ja n’hi havia prou. I això que la falta era greu. Si l’arriben a considerar lleu segurament rep una medalla. O ja la deu tenir. Com l’excap de l’estat major de la defensa, Miguel Ángel Villarroya, l’home que només viu en dilluns i vestit d’uniforme, que després de vacunar-se “per error” saltant-se el protocol i haver de dimitir, ara ha estat premiat per la ministra socialista amb una feina a Washington. D’assessor. El que us dic. Silenci. Llarg. Que nosaltres tampoc no tenim tantes coses a dir-nos. 

La bona notícia és que els partits independentistes s’han posat d’acord per formar govern i que miren més enllà de les seves diferències per fer un front comú. No, és mentida. Un altre acudit de mal gust. No se sap quines han de ser les circumstàncies perquè la Generalitat sigui el govern d’un país. De moment, continuarem sent el que érem. Un poble demanant permís. Persones que esperen una taula de diàleg quan abans que aquesta taula arribaria Godot a qualsevol lloc. Però vosaltres vigileu si sortiu quan us deixen sortir perquè us pot caure una multa, que una bombolla exigeix papers i aquí viviu amb un llibertinatge que us hauria de fer vergonya. I sobretot, compte a la renda si heu estat els afortunats de cobrar un ERTO. Mira, hi ha dies que això d’escriure m’agafa més emprenyada. Avui, per exemple. I quan començava, l’únic que volia escriure era un acudit. Dels de riure. Per riure. Que com el silenci, ens cal i ens manca.

Natza Farré és periodista