Masies

La dona dona la referència. El 2432. És una casa a la comarca de La Baixa Ikea, al poble de Sant Kevin de Vallfosca. El venedor de seguida li diu el què. Val el que val, que és molt poc, perquè és una casa de dos germans que estan barallats. Està partida en dos, perquè els dos germans barallats no es posen d’acord. L’un vol vendre la masia, amb les terres, i l’altre s’ha venut la part que li pertoca a un fons voltor. A la pràctica la masia, modesta, prou bonica, acabarà destruïda per la deixadesa de tothom. La dona la voldria veure, però el venedor, per evitar problemes, li diu que “té una reserva i han aturat les visites”.

N'hi proposa una altra, de masia. Aquesta val el doble que la del fons voltor. Molts diners, sí, però és que se’n pot fer un hotel rural o una llar d’avis. Ella no ho vol, això. És molt a prop de Barcelona, que això sempre cotitza. La dona no podria pagar-la ni en cent vides. “Està que cau –fa l’home–, però els propietaris, que tenen tot de cases pel voltant, prefereixen que s’ensorri que no pas malvendre”.

La dona somriu. Té la casa a la venda, ella també. Li diuen que en demani molts diners, que és en un lloc privilegiat, però ella no voldria fer això. Voldria vendre-la més barata i comprar també més barat. Cases buides, cases que són de baralles, de morros, de pensaments de grandesa. Teulades que cauen, perquè pertanyen a un fons voltor. La dona voldria anar a viure lluny de la ciutat, pagaria el transport, costerut, convenceria la família, però topa amb el mur dels propietaris sorruts, dels compradors que juguen al regateig, dels empleats de la caixa, que li diuen que ni parlar-ne, d’aquesta hipoteca. Les pedres cauen, les eres es desmunten, els hereus es pleguen de braços, els sostres es foraden.