Mascaretes i desencís postcoital
"Tinc la sensació que sé qui ets, que en certa manera et conec des de fa temps, i alhora és com si avui, aquí, et veiés per primer cop". Aquesta frase podria ser una línia de diàleg estàndard d’una comèdia romàntica de sobretaula. Com a mínim és evident que hi ressonen alguns tòpics de declaració d'amor desgastada: la unicitat, el nou despertar, la intuïció que aquesta és la primera vegada més primera vegada de totes les que hem viscut primer. Tanmateix, qualsevol associació sentimental pecarà d’inexacta. I és que, en realitat, la frase que enceta l’article verbalitza fonamentalment la interacció implícita, tàcita, que el passat 20 d’abril vam mantenir amb el cambrer que va començar a treballar a la cafeteria del costat de casa fa dos anys i escaig; amb la mestra que ha fet de tutora del fill petit a P3 i a P4; amb el porter de les oficines a què ens vam incorporar a finals de febrer de l’any 2020. Persones inseparables de la nostra quotidianitat recent i que, no obstant això, percebem de sobte com desconegudes en el sentit més simple i primari del terme: els coneguts, al cap i a la fi, els reconeixes, a vegades fins i tot els saludes, però és evident que no es pot reconèixer una cara apresa a mitges, integrada sense una de les dues parts fonamentals que n'afavoreixen la identificació.
Fa més de dos anys que hem completat els rostres que ens envoltaven com qui afegeix inconscientment les lletres desaparegudes en les abreviatures whatsappianes més populars. I ara s’ha fet la màgia o la màgia s’ha acabat, perquè just ara ens adonem que era impossible completar una abreviatura facial que no coneixíem, i per això la persona, tan completa com una paraula completa, s’ha completat la cara a la seva manera, al seu aire, amb una naturalitat quasi irritant, ara que ens havíem avesat a l’excepcionalitat.
Les interaccions matineres de dia 20 d’abril de 2022 podran ser recordades com un succedani prosaic d’aquella frase tan mítica de l’actriu Rita Hayworth, que deia que “els homes se’n van a dormir amb Gilda i es desperten amb mi”. Aquesta mena de desencís postcoital, que, per cert, s’evita estratègicament a les comèdies romàntiques, ha aterrat com un àpat indigest en un estómac fet d’expectatives fràgils però també inevitables, perquè quan la mascareta ens tapava la realitat l’expectativa era l’únic que ens quedava.
Assumida aquesta darrera sensació intrínsecament postpandèmica, ara només ens queda confiar que, durant els propers mesos, serem capaços de retenir tots els detalls que afecten els ulls, les celles, el front, les temples; en definitiva, tots els elements que fins ara hem observat excessivament i sense el context que els acompanyava. Així, fent aquest exercici de memòria que la pandèmia ha afavorit fins a l’extrem, tindrem més eines per completar els rostres sencers quan, durant els propers mesos, tots els habitants de Barcelona haguem de recol·locar-nos la mascareta ben al damunt dels ulls per poder sobreviure a les fulletes dels plataners amb què algú, un bon dia, va decidir omplir la ciutat.