La màscara de la reina

La Patrycia Centeno ens mostrava, al Tot es mou, de TV3, unes imatges de la reina d’Espanya en un sopar de gala, amb son marit, el rei. Ens explicava que es veu que fins que el rei no es tregui la mascareta, per ingerir, cap dels plebeus i nobles convidats a l’acte, tots per sota de sa majestat, no se la poden treure. És un nou ús, adaptat als nous temps, d’allò que passava abans. Si el rei, veient teatre, no reia, ningú podia riure, i vet aquí que si reia, tothom l’havia d’imitar.

El cas és que la reina, potser abassegada per l’opressió a la cara (té uns pòmuls i un nas reials que necessiten aire), li va dir un impacient: “Va!” I l’espòs, sol·lícit, va apressar-se a desemmascarar-se. La reina, llavors, va tenir un reial dilema. On deixava la mascareta? Acostumada, com està, a no pagar mai per res, no duia bossa. No duia ni una trista bossa platejada i petita, d’aquelles que es porten a les recepcions i que semblen un llonguet embolicat amb paper de plata. El vestit reial, esclar, no tenia butxaques, i era improcedent posar-se-la a la màniga. Tothom hauria enraonat. Què va fer l’atribolada reina? Va deixar la mascareta sota el plat. Per sort, no va ser imitada —perquè ella és la reina—, com sens dubte hauria estat imitat el rei si ho arriba a fer.

Ah, sí, gest meravellós i digne d’algú que està acostumat a amagar les coses de mal gust. Gest ideal d’algú que sap que vindrà un camarlenc a canviar aquell plat i que potser, qui sap, s’hi endurà enganxada la mascareta. Ah, sí, sort que la va posar sota el plat i no se la va posar, com hauria fet la meva tieta Pura, a l’escot o a la màniga.