Quan un mas s'ensorra

Sempre que parlem de qui ja no hi és i a qui encara estimem, tots tirem d'idealització i de sensibleria: per això vaig començar amb recel Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya . Però segurament perquè els autors saben bé que la vida en aquells terrers no era idíl·lica, els trenta relats publicats a Edicions Sidillà són una mescla original i gens afectada de geografia literària, històries anònimes i antropologia catalana. I entengui's catalana com un deix del caràcter, com un cert aire de família, per això l'obra col·lectiva inclou pobles de la Catalunya Nord i de la Franja, perquè la divisió territorial no és ben bé una ciència exacta; com també inclou barris arrasats de Barcelona, perquè la destrucció no és rural ni urbana sinó la crossa més gastada de les civilitzacions.

Ma padrina sabia que moriria a la mateixa cambra on va parir i on havia nascut i per això tenia un lligam més sòlid amb la vida que jo, amb els meus lloguers ronyosos. Tot té pros i contres i no sóc gaire de fer odes al temps passat, perquè ja es veu que si les criades del Manrique s'haguessin pogut imaginar la rentadora o l'epidural li haurien cremat la cobla. Però està bé recordar que els espais i les relacions que hi mantenim ens determinen, i que la vida digna i dura dels padrins al camp formava la seva visió del món soferta i previsora: per això una casa pairal és la imatge de l'esforç i de la solidaritat entre moltes generacions i per això quan un mas s'ensorra perdem la prova i la memòria de deure part del que som. La coeditora Judit Pujadó diu que hi ha almenys tantes maneres de desaparèixer com indrets enrunats trobaríem, però també hi ha força maneres de frenar la pèrdua sistemàtica de racons i si Els pobles perduts és una d'aquestes maneres, la millor són tots aquests autors que treballen des del món que reivindiquen.