Marxar d’Israel?
En una de les multitudinàries manifestacions fetes fa poc a Tel-Aviv per demanar negociacions per alliberar els ostatges i eleccions anticipades per canviar de govern, un manifestant va aixecar un cartell que deia: “Qui som sense ells?”, referint-se als ostatges. I un altre deia: “Digueu-me un motiu per criar els meus fills aquí”.
Quan ja fa un any que el mortífer atac perpetrat per Hamàs el 7 d’octubre va desencadenar la guerra a Gaza, Israel s’enfonsa cada vegada més en una crisi existencial. El país s’ha encongit, amb desenes de milers d’israelians desplaçats de les ciutats i quibuts del nord i dels pobles fronterers del sud, mentre lluita en una guerra que té diversos fronts i que no para d’intensificar-se i expandir-se. I l’agitació interna agreuja aquesta ansietat.
Des del 7 d’octubre milers d’israelians que s’ho poden permetre han optat per abandonar Israel; d’altres es plantegen emigrar o fan plans en aquest sentit. Molts milers de ciutadans surten també al carrer setmana rere setmana per participar en actes de desobediència civil, uns actes que ja havien començat abans del 7 d’octubre amb protestes contra la reforma judicial proposada pel govern de Netanyahu i que, després d’una breu pausa, s’han reprès per centrar-se ara en la crisi dels ostatges i la petició d’eleccions anticipades.
Per als nombrosos israelians que es manifesten a tot el país –un grup identificat sobretot com l’elit liberal laica–, no es tracta només de salvar els ostatges; és una batalla per la naturalesa i la identitat de l’estat. Perquè l’estat està en un punt d’inflexió existencial: entre una democràcia i l’autoritarisme; entre un sistema judicial independent i un de sotmès a l’executiu; entre un país amb llibertat per protestar i exigir responsabilitats als dirigents i un on es reprimeix la llibertat d’expressió i on els líders tracten el poble a baqueta.
I, tot i això, en certa manera, aquesta batalla sembla totalment deslligada del conflicte israelianopalestí, i dels palestins mateixos, com si no respiressin el mateix aire que nosaltres a Israel, Cisjordània, Jerusalem i Gaza. La indignació del carrer es limita, en general, a la incapacitat del govern israelià per salvar els ostatges israelians. Gairebé no hi ha cap mena d’indignació per la destrucció indiscriminada de Gaza i l’assassinat, aquest últim any, de més de 40.000 persones, moltes d’elles civils. Pocs protesten per l’ús excessiu de la força per part d’Israel. No són conscients que, si bé els israelians estan passant una crisi existencial, els palestins lluiten per la seva existència mateixa. El menyspreu israelià pel sofriment palestí, sigui conscient o no, ha sigut un dels trets més palpables i inquietants de la vida a Israel des del 7 d’octubre. No cal dir que ja existia des de molt abans, però ara és encara més descarnat i té més repercussions.
Precisament aquesta apatia és la que ha permès a l’extrema dreta –que no és gens apàtica en la seva estratègia amb els palestins– dominar la política israeliana sense cap oposició. El principi unificador d’Israel avui és, en paraules dels partits de dretes al poder, el control i la dominació en mans dels jueus, i a cop d’espasa. Com va dir fa poc Netanyahu (citant el llibre de Samuel) en una reunió del gabinet: “Hi ha qui es pregunta: «¿L’espasa ha de continuar per sempre devorant?»” I ell mateix va respondre: “Al Pròxim Orient, sense espasa, no hi ha un «per sempre»”. (Netanyahu no va esmentar la segona línia d’aquesta cita bíblica: “¿No t’adones que després vindrà l’amargura?”) Segons la seva interpretació, l’única manera de defensar els jueus és amb la força. Això significa esclafar l’enemic, encara que equivalgui a sacrificar vides israelianes, així com la reputació internacional del país, la confiança en la seguretat nacional i els principis morals.
Aquest últim any Israel ha expropiat terres ocupades, ha construït assentaments a un ritme rècord i ha reocupat Gaza a tots els efectes, i ara s’ha embrancat una vegada més en un conflicte al Líban.
El problema dels israelians indiferents a la vida dels palestins és que simultàniament, dins d’aquest paradigma, alguns d’ells comencen a reconèixer i experimentar el que és bàsicament una irreconciliable contradicció interna. Si el nostre és un país que defensa els drets dels jueus i el control de les nostres terres, ¿com pot alhora arruïnar i degradar la vida dels israelians deixant abandonats els ostatges i condemnant-nos a una guerra indefinida? Quin significat té viure en un país on els dirigents supediten el benestar dels seus ciutadans a la seva supervivència política, a l’exercici i la consolidació del poder polític i a un ús excessiu de la força militar? Com han d’interpretar els israelians el fet que l’aplicació de la llei sigui selectiva? Per exemple, que la policia renunciï gairebé sempre a arrestar els colons israelians que agredeixen els palestins però arresti constantment ciutadans desarmats i respectuosos amb la llei que demanen a crits pel carrer la negociació de l’alliberament dels ostatges i la tornada dels seus amics i veïns.
Però, esclar, això no és nou. Sovint m’he preguntat com poden els israelians ignorar la violència sistemàtica exercida contra els palestins amb els assentaments i el domini militar –i ara amb la mort i destrucció perpetrades massivament a Gaza– i creure’s alhora que això no afectarà la naturalesa de l’estat, per no parlar del tracte que dispensa als seus ciutadans. Aquesta dissonància cognitiva, mantinguda durant dècades per molts israelians, ha fet hores extres aquest any. El motiu és, en part, l’hàbil cultiu de la fama de l’aparell de seguretat israelià, que, tot i la destrucció generalitzada de Gaza, es presenta com a sofisticat, precís, basat en l’alta tecnologia i justificat, perquè compleix la missió de defensar el poble jueu; ho demostren els assassinats selectius, la tecnologia de vigilància i les recents explosions de buscapersones al Líban, i tot això malgrat les imatges de blocs d’edificis en runes.
Un altre motiu és una oposició política que no ofereix cap projecte propi per a una pau duradora. Tot i això, aquesta oposició –de què formen part molts exgenerals de l’exèrcit–, juntament amb bona part dels cossos de seguretat, ha defensat fermament les crides a un acord per a l’alliberament dels ostatges i un alto el foc a Gaza. De tota manera, la seva visió de futur no presenta una idea clara del que necessiten els israelians per tenir estabilitat a llarg termini, més enllà de la força militar coercitiva. Això salta a la vista sobretot en el consens militar i civil sobre l’actual escalada al Líban i en el fet que ara no hi ha cap partit jueu a Israel, ni tan sols el Partit Demòcrata (una fusió de la històrica esquerra laborista i el Meretz), que defensi la fi de l’ocupació o la solució dels dos estats.
El menyspreu per la legalitat i la violència de l’estat dirigida contra els palestins des de fa tant de temps han començat a infiltrar-se en la societat jueva israeliana. I, així i tot, molts israelians encara no s’adonen de la relació entre la seva incapacitat per aconseguir que el govern prioritzi la vida israeliana i el poc respecte que aquest govern sent per la vida palestina.
Si no en prenen consciència, als israelians els resultarà difícil preparar el terreny per a un futur que no es basi en la mateixa deshumanització i menyspreu per la legalitat. Això, en el meu cas, ha convertit en aparentment irreversible una realitat que ja era terrible i desesperada. Si els israelians volen començar a obrir-se camí per sortir d’aquest embolic, no s’han d’indignar només pel que els fan a ells, sinó també pel que s’està fent als altres en nom seu, i han d’exigir que s’hi posi fi. Si no, dubto que hi hagi aquí un futur per a mi, ni per a altres israelians que tinguin el privilegi de plantejar-s’ho.
Copyright The New York Times