El martiri de Jamal Khashoggi
Excatedràtic de periodisme a la Universitat de PrincetonEl diari Al-Araby Al-Jadeed, amb seu a Londres, va publicar fa poc una vinyeta de l’artista jordà Emad Hajjaj en què es veu un home sense rostre que porta una kufia blanca i vermella i fa un moviment d’escombrat amb la seva túnica, com si estigués executant un truc de màgia que fes flotar papers al seu voltant. A la part inferior del quadre, la mà d’un altre home, vestint el que sembla una camisa blanca botonada, aixeca el braç i deixa anar el bolígraf per intentar arribar a una altra cosa per salvar-se. Al peu de foto es llegeix: “La desaparició del periodista saudita Jamal Khashoggi”.
La vinyeta anomena la víctima, però no el perpetrador del crim. El cert és que tothom sap qui és el responsable de la desaparició de Khashoggi: el príncep de la corona Mohamed bin Salman de l’Aràbia Saudita. Però que un conegut caricaturista hagi de disfressar el culpable diu molt de la por que senten els periodistes independents del món àrab. I la desaparició de Khashoggi no ha fet més que agreujar aquesta ansietat.
Els països àrabs tenen un llarg historial a l’hora de premiar els periodistes que segueixen la línia oficial i de castigar aquells que, com Khashoggi, s’atreveixen a dir la veritat al poder. Des de les fallides revolucions de la Primavera Àrab -de les quals la tunisiana és l’única exitosa-, els ciutadans de la regió s’han vist davant la difícil disjuntiva d’haver d’optar entre règims islamistes radicals i el règim militar. Les iniciatives per presentar alternatives democràtiques han sigut sistemàticament reprimides.
Desacreditar, limitar o silenciar periodistes independents és un instrument clau d’aquesta repressió. Els governs autòcrates creen lleis i normes que els protegeixen a ells i a la seva colla de les crítiques o de l’exposició dels mitjans independents. Plantegen que només són legítims els periodistes que tenen en nòmina, els que lloen els seus governants i denigren els opositors del règim: tots els altres són enemics de l’estat.
Aquest comportament no es limita a les dictadures. Fins i tot als Estats Units, llargament admirats per la solidesa de la seva premsa lliure, protegida per la primera esmena de la Constitució, i pel seu potent periodisme d’investigació, que un cop va obligar un president a dimitir, l’administració de l’actual president, Donald Trump, ataca amb regularitat els periodistes independents titllant-los de traïdors, agents a sou i proveïdors de notícies falses.
Amb aquests atacs, Trump potser només mira d’apaivagar els seus votants de dretes i d’evitar retre comptes pels seus innombrables errors i malifetes. Però els seus atacs a la premsa nord-americana, juntament amb el seu silenci sobre atacs ocorreguts en altres parts del món, han ajudat molt a encoratjar els que atempten contra la llibertat de premsa a tot el planeta.
No hi ajuda el fet que molts d’ells, inclosa l’Aràbia Saudita, siguin dels aliats més estrets dels Estats Units. Trump ha seguit la massa habitual tendència dels EUA de posar els contractes militars lucratius per davant dels drets humans, dient que quedaria “molt decebut i enfadat” si es determinés que l’Aràbia Saudita és responsable de la mort de Khashoggi, i ha descartat trencar els grans contractes militars.
Turquia, membre de l’OTAN, organització a la qual també pertanyen els Estats Units, és el líder mundial en empresonament de periodistes, però el govern de Trump només s’ha queixat per la detenció d’un sacerdot nord-americà, recentment alliberat, i ho va fer tan sols per apaivagar sectors religiosos conservadors, començant pel vicepresident Mike Pence. Les autoritats nord-americanes no han dit res sobre la detenció a Egipte del periodista d’Al-Jazeera Mahmud Hussein, que ja fa gairebé dos anys que dura.
L’administració Trump tampoc ha comentat res sobre el fet que el març del 2017 els Emirats Àrabs Units sentenciessin el periodista jordà Taissir al-Najjar a tres anys de presó i una multa de 500.000 dírhams dels Emirats (uns 120.000 euros) per una publicació a Facebook. Ni tan sols països que no són aliats propers dels EUA han hagut d’afrontar les seves reaccions. És el cas de Birmània, on dos periodistes de Reuters han sigut condemnats a set anys de presó.
El periodisme independent només té un objectiu: trobar la veritat i difondre-la. Quan els governs poden reprimir aquests periodistes impunement, i quan altres governs mercadegen amb el seu suposat compromís amb els drets humans fonamentals a canvi de contrapartides polítiques o partidistes, la veritat es manté oculta, i d’això se’n deriven greus conseqüències.
Coneixia Khashoggi des de feia anys, tant en el vessant professional com en el personal. Era un patriota saudita que no s’oposava al sistema de govern del seu país. Sí, havia sigut crític amb certes polítiques, com la inhumana guerra al Iemen i la manera que tenen els governants saudites de tractar la discrepància, però els seus arguments sempre es basaven en fets. No era un dissident o un rebel, sinó un monàrquic que desitjava veure el seu país millor del que està. I ara pot ser que hagi pagat el preu més alt de tots per això. Els lluitadors per la llibertat del món àrab tenen al davant un camí llarg i ple de perills. Partint dels sacrificis dels herois veritables i dels demòcrates genuïns, periodistes i dibuixants com Hajjaj, en la seva lluita per drets humans bàsics com la llibertat de premsa, seguiran dient-li la veritat al poder. No obstant això, és summament injust que hagin d’anar a la batalla sense el suport d’aquells que diuen que els donen suport.
Copyright Project Syndicate / Traducció: Toni Güell Ayza