Martin Amis, l'incòmode

Martin Amis va morir com a conseqüència d'un càncer d'esòfag el 19 de maig. Tenia 73 anys. Se'l coneix sobretot com a novel·lista, tot i que també fou autor d'assaigs rellevants. Aquí en comentarem un de molt concret que el va enfrontar –això sí, d'una manera força discreta, sense estirabots– amb alguns intel·lectuals d'esquerres. Es tracta de Koba el Temible (Koba the Dread: Laughter and the twenty million), publicat en anglès l'any 2002 i en castellà el 2004. Fins fa relativament poc, encara era de bon gust entre certs cercles fer acudits sobre el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin. Si no vaig errat, no hi ha bromes del mateix tipus sobre, per exemple, Primo Levi o altres persones que van passar per peripècies horribles. Un dels objectius prioritaris de Koba el Temible fou explorar la inquietant naturalesa d'aquestes rialles tan i tan selectives. Per a alguns, encara avui, els vint milions de morts de l'estalinisme només van ser un malson insignificant dins de la gran il·lusió utòpica del comunisme del segle XX. Ignorar-los, o fins i tot riure's d'ells i de les altres desenes de milions de morts generats per visionaris com Mao, semblava –sembla encara?– una cosa vagament justificable, o almenys comprensible. Davant del gran somni de la revolució, els morts, encara que es comptin per milions, esdevenen una mena de peatge de la utopia, una petita nosa en el si de la lluminosa teoria que conduïa al paradís socialista. Fa dues dècades, l'assaig d'Amis fou, doncs, en aquest sentit, alguna cosa més que una crònica sobre l'era de Stalin. Era una reivindicació de la memòria, així com la dolorosa restitució d'una veritat històrica que mostrava la complicitat d'alguns intel·lectuals amb aquella bogeria. La denúncia d'aquesta complicitat el portà llavors a ser persona non grata en determinats cercles.

En alguns països europeus com França i Alemanya, el revisionisme tendenciós de l'Holocaust nazi té, per sort, conseqüències penals. Sobre el gulag, en canvi, ens podem permetre mirades escèptiques o relativitzants, i fins i tot alguna brometa. Darrere d'aquesta abjecció moral hi ha un nus de complicitats generacionals. No van ser pocs els intel·lectuals europeus que durant dècades es van deixar seduir per Stalin. Kingsley Amis, el pare de l'autor, en va ser un, encara que després va passar a l'extrem contrari (amb la mateixa dosi de dogmatisme i radicalitat verbal, dit sigui de passada). Atrapada en una visió estetitzant de la política, la generació del Maig del 68 no va donar ales a Stalin, que ja havia mort, però no va tenir cap inconvenient a legitimar –no per activa, però sí per passiva– una part del seu llegat: els seus mitjans resultaven qüestionables, encara que l'objectiu –el comunisme– era bo. En aquest esquema, Soljenitsin no hi encaixava: sobrava, molestava. Cínicament, el seu patiment al gulag resultava “sospitós”. Martin Amis va pertànyer a la mateixa generació que criticava en aquell assaig. El seu llibre està escrit des de dins, i té l'honestedat i la valentia de denunciar la banalitat, la immoralitat i la ignorància amb què van ser assumits a les dècades de 1960 i 1970 tant el somni com el malson del socialisme real. Asseguts en un bonic pub d'Oxford o en una acollidora brasserie de París, que fàcil que era pontificar sobre la necessària severitat dels plans quinquennals soviètics! Fa vint anys alguns no li van perdonar aquesta evocació.

El nazisme i el comunisme estalinista no només van compartir una mateixa herència de patiment, mort i destrucció. També convergien en un mateix objectiu: l'omnipresència de l'estat en tots i cadascun dels àmbits de l'existència humana. Els elements sobrants –jueus en un cas, kulaki en l'altre– havien de ser exterminats després d'haver-los explotat com a esclaus. Els judicis de valor posteriors sobre tot allò –explica Amis– només van ser el resultat de la polarització de la Guerra Freda: el totalitarisme nazi dels perdedors va ser intrínsecament dolent, mentre que el totalitarisme comunista d'una part dels vencedors es va jutjar amb ambivalència, o fins i tot amb una total benvolença...

Els fets explicats a Koba el Temible sobre les purgues massives, les delacions en cadena, els centenars de milers d'afusellaments sense cap motiu real, les deportacions de pobles sencers o el delirant culte a la personalitat, no pretenien tant teoritzar una època com mostrar l'estupor de no poder fer-ho racionalment. Però el que genera veritable coïssor moral en alguns, tant avui com l'any 2002, és la denúncia d'unes complicitats que no s'haurien d'haver produït mai.