Abans de Sixena
“Un poble que no respecta el seu llegat artístic és un poble bàrbar”. Ho deia el poeta T.S. Elliot i crec que defineix força bé els constants i repetits episodis d’espolis, saquejos i robatoris d’art que han marcat la història del nostre país. El que em sorprèn, però, és que aquesta actitud xoca frontalment amb la de voler ser un poble avançat, modern, referent, pioner al món. Una societat bàrbara es troba en un estadi intermedi entre el salvatgisme i la civilització. I el primer pas per voler ser una societat respectada ara i en un futur és respectar el llegat dels teus avantpassats i eixamplar i ennoblir aquest tresor que hem heretat, no dilapidar-lo. Aquesta reflexió ve a tomb del retorn de les obres d’art a Sixena, a finals d’aquest mes. Només és un dels molts episodis envoltats de polèmica i d’estira-i-arronses judicials per unes obres d’art que no són allà on haurien de ser.
El primer capítol que va encetar un reguitzell inacabable d’espolis va tenir lloc l’estiu del 1919, a Catalunya, a l’església romànica de Santa Maria de Mur. Se’n van arrencar els frescos i es van subhastar a Nova York. Amb aquella acció es desencadenaven dues reaccions. Una feia que s’obrís la gana als col·leccionistes d’art d’arreu per desembarcar als Pirineus i arreplegar amb males arts i diners tantes peces com poguessin.
I l’altra, que obrissin els ulls persones com Joaquim Folch i Torres o el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, que veien providencial per al país fer una operació de rescat de les obres d’art de les valls dels Pirineus per garantir que ningú se les emportés fora del país. D’aquí naixeria la col·lecció d’art romànic més important del món, que es pot veure al MNAC, la que atreu centenars de milers de visitants d’arreu.
El 3 de juny de 1919, en una de les sessions de la Junta de Museus de Barcelona, Oleguer Junyent, assessor artístic de la Junta, va il·lustrar els assistents sobre una realitat jurídica que desconeixien. “El nostre patrimoni és nostre, cert. Però no és menys cert que està desprotegit. Cap llei l’empara d’algú que arribi a qualsevol parròquia i, amb diners a les mans, s’emporti marededéus, sancristos, pintures, el que sigui”. L’expedició de 1907 de mossèn Gudiol, Mas, Goday i companyia havia inventariat i il·lustrat un patrimoni que l’Institut d’Estudis Catalans va mostrar en uns fascicles admirables, els mateixos que s’havien reproduït en una revista de referència mundial: la Burlington Magazine. Aquella notícia va fer salivar moltes persones del sector de l’art i altres individus que el sobrevolaven. Conscients de la desprotecció d’aquests béns deixats de la mà de Déu -i de l’administració-, els va faltar temps i escrúpols -perquè de diners els en sobraven- per engalipar mossens i alcaldes i comprar totes aquelles andròmines a preu de saldo per ells fer-ne negoci. Només com a exemple, els frescos de Mur es van adquirir per 7.000 pessetes i es van vendre per 92.000 dòlars.
En una altra sessió de la Junta de Museus, la del novembre d’aquell mateix any 1919, Folch i Torres fa una defensa abrandada de la necessitat de salvar el patrimoni que encara és a les esglésies, capelles, claustres i monestirs dels Pallars arrencant-les i portant-les a les parets del museu nacional. Obria així el debat d’on han de ser les obres d’art: ¿en el lloc d’origen, allà on han estat creades, pensades i dissenyades, o en un museu preservades de les inclemències meteorològiques i de les urpes dels saquejadors i espoliadors? Un dilema que no hauria existit si tot el patrimoni hagués estat protegit, catalogat, inventariat com calia, és a dir, com a “Bé Nacional d’Interès Artístic”. N’hi hauria hagut prou per després perseguir amb la llei a la mà qui gosés passar-se-la pel folre. El problema, però, arriba quan les autoritats estatals de l’època no consideren que aquell “art lleig”, com es definia el Romànic, fos res a protegir, al contrari. I més quan, en el cas català, constituïa un element que afavoria el nacionalisme. Fruit d’aquell comportament negligent i ignorant es va afavorir l’espoli, que es va anar repetint fins a extrems delirants durant la Guerra Civil, i així fins a arribar als nostres dies.
Cal una política cultural compromesa de debò amb el territori que atresora tot el patrimoni, que és la materialització del pensament. La deixadesa i la desídia acaben provocant que qui el custodia se’l vulgui treure de sobre a qualsevol preu perquè no té cap valor, ni econòmic.
El president Puig i Cadafalch deia que “preguntar si un poble té arquitectura equival a demanar si existeix”. Si no som capaços de preservar les expressions artístiques que han servit per explicar la relació dels nostres avantpassats amb el món, i només hi veiem el valor econòmic de la compravenda, quina mena de país serem?
