Emergència climàtica i esverament

La inesperada celebració de la COP25 a Madrid s'ha produït a correcuita, després de la renúncia a darrera hora del govern de Xile, que es va comprometre a organitzar la cimera a Santiago de Xile quan al Brasil, que havia de ser el primer amfitrió, el president Bolsonaro hi va renunciar de manera sorprenent i intencionada.

El govern espanyol ha hagut de fer front a una situació d'emergència i construir una alternativa, i sembla que a nivell organitzatiu està aprovant amb nota, atesa l'envergadura i complexitat de la convocatòria. Una altra cosa serà el nivell de credibilitat social que assoliran els esperats acords per a la reducció de les emissions que provoquen l'esclafament global planetari. Entre altres motius, per la no assistència a la cimera de les principals potències responsables de les causes primàries del canvi climàtic, generadores de gairebé la meitat les emissions totals derivades de la combustió dels hidrocarburs: els EUA al capdavant, seguits per la Xina i Rússia, que se’n renten les mans. Una actitud que mostra la gasiveria dels seus mandataris, i una perspectiva a la curta i insolidària amb el conjunt de la humanitat.

La música de fons de la convocatòria a nivell social és la declaració de l'emergència climàtica proclamada per l'ONU, seguida per l'Eurocambra i, al nostre país, pel Parlament, lògicament preocupat per una problemàtica que, sense dubtes, ambientalment és la més rellevant mai coneguda.

En la nostra opinió, aquesta declaració ha provocat un cert pànic i alarma social, i, tot i reconeixent les evidències i manifestacions de l'escalfament global, volem posar a reflexió l'oportunitat de la declaració d'emergència climàtica, atès que semànticament el concepte d'emergència fa referència a una situació crítica que requereix d'una actuació immediata.

Tot i la preocupació científica pel moment climàtic, que reclama actuacions urgents i concrecions diàfanes, no sembla que l'alarma sigui una via estratègica escaient per canviar processos i conductes. Autors com el neomalthusià Paul Ehrlich adverteixen que espantar no capacita, no ens fa més crítics: una informació alarmista etològicament pot produir un efecte contrari al desitjat i fer que la comunitat destinatària d'aquest missatge catastrofista desconnecti i miri cap a un altre costat.

En una situació de crisi ambiental i civilitzatòria com la que defineix el segle XXI, complexa i transversal, local i planetària, es fa recomanable aplicar el principi de capacitar per comprendre, per fugir dels tòpics, ja que són els que més ens allunyen dels coneixements solvents. Una societat ben informada sempre multiplica la seva capacitat d'anàlisi i de presa de decisions. Deficientment informada, com a mínim, resta.

És evident que hem de cuidar i mimar el planeta a escala global, i l'entorn immediat a escala local, perquè és l'escenari existencial dels humans. Un dels tòpics que circulen és que estem destrossant el planeta. Segurament no és ben bé això, però el que és segur és que el nostre model de relació amb ell és molt agressiu, tant, que hi ha evidències que demostren que estem alterant les condicions que fan que els humans hi puguem desenvolupar una existència digna. Sembla talment que hàgim oblidat aquella bella reflexió del cabdill Seattle, que en la seva crítica a l'home blanc, el nou colonitzador dels seus territoris, li recordava: “No oblideu mai que és l'home que és de la terra i no la terra que és de l'home”.

Cal amabilitat existencial en les relacions dels humans amb la nostra maltractada Terra. El primer ambientalista de la història es considera que va ser Hipòcrates de Cos (2400 anys BP), que en el seu extens i col·laboratiu corpus hipocràtic –on estableix les bases remotes de la medicina científica– explica, en els escrits destinats als joves deixebles, que per fer una bona diagnosi del malalt, molt abans d'observar-li el cos cal observar amb deteniment l'entorn on viu, com són les aigües, el substrat, la forest i els boscos. I que una vegada coberta aquesta informació, poden observar el cos. Hermenèuticament, i en un context que podem considerar precientífic, Hipòcrates estableix l'evident relació entre l’individu i el medi com un tot. En llenguatge senzill, venia a dir: digue'm on vius, com és el medi que t'envolta, i et diré com estàs de salut.

Avui, i vinculats amb el model de relació, les formes d'apropiació dels humans, el model energètic, els sistemes productius, la mateixa economia desenvolupista, expliquen, almenys en part, les importants manifestacions del denominat canvi global, una branca important del qual és l'escalfament global. Tanmateix, cal informar solventment, no espantar.