Protegir el paradís amb l’infern

Professora de filosofia de la UABCada persona ofegada al Mediterrani intentant arribar a Europa és un fracàs col·lectiu de tots els que habitem aquest continent. Contra aquest fracàs lluiten les ONG que rescaten migrants al mar, però en comptes de rebre el suport i l’agraïment que mereixen, estan sent víctimes d’una campanya sistemàtica orquestrada contra elles. Les autoritats europees els imposen normatives cada cop més rígides que dificulten les seves activitats de salvament; els guardacostes libis obstaculitzen els seus rescats al Mediterrani central; i els moviments xenòfobs no deixen d’acusar-les de connivència amb les màfies que trafiquen amb persones.

En els darrers mesos hem vist com els voluntaris d’algunes ONG havien de fer front a processos judicials. Afortunadament, els activistes de la badalonina Proactiva Open Arms van ser absolts a Itàlia de l’acusació d’afavorir la immigració il·legal, i també els tres bombers sevillans jutjats a Grècia van ser declarats innocents. Però les bones notícies no ens haurien de fer oblidar les energies que aquests activistes han perdut preparant la seva defensa, sabent que podien ser condemnats a anys de presó i a pagar multes milionàries, ni l’estrès que deuen haver patit les seves famílies. Tampoc hem d’oblidar que Helena Maleno, del col·lectiu Caminant Fronteres, que ha salvat nombroses vides a l’estret de Gibraltar, segueix sent investigada per un tribunal del Marroc a instàncies de l’estat espanyol. Tota aquesta pressió persegueix un objectiu clar: atemorir i desgastar les ONG per tal que abandonin les tasques de salvament.

Europa està atrapada en una contradicció, en allò que Adorno i Horkheimer anomenaven la dialèctica de la il·lustració. Una contradicció entre un projecte emancipador, en defensa de la democràcia i els drets humans, i un projecte de domini i explotació, que s’ha anat reinventant segle rere segle com a colonialisme, totalitarisme o neoliberalisme. És perquè Europa és essencialment contradictòria que pot erigir-se en la gran defensora mundial de la pau i els drets humans i alhora encarregar a països com el Marroc, Turquia i Líbia, que no respecten els drets dels seus propis ciutadans, que vigilin les fronteres d’Europa impedint l’arribada de migrants.

ONGs com Amnistia Internacional denuncien les terrorífiques condicions que es troben els migrants a Líbia, un estat col·lapsat on proliferen les màfies. Els migrants que hi arriben després de llargs viatges travessant diferents països són sistemàticament tancats en centres de detenció en condicions inhumanes, on els roben minsos estalvis fruit del treball d’anys, els maltracten de maneres brutals, les dones són violades de les formes més cruels, i fins i tot els venen com a esclaus. Per als que aconsegueixen sobreviure als horrors de Líbia i llançar-se al Mediterrani en fràgils pasteres abarrotades, queda encara el risc de morir ofegats. Ens hauríem de preguntar si Europa persegueix les ONG de rescat justament perquè vol augmentar aquest risc. Els naufragis compleixen la mateixa funció que les terribles condicions a Líbia: envien el missatge que no és possible arribar al paradís somiat d’Europa, perquè està protegit per l’infern.

I, tanmateix, això no frenarà les migracions. Mentre les fronteres no sols delimitin països, sinó que siguin les cicatrius de terribles desigualtats econòmiques i socials, hi haurà migrants. La solució passa per disminuir les desigualtats i augmentar la protecció dels drets humans. La filòsofa María José Guerra, que viu al territori de frontera que són les illes Canàries, argumenta des de fa anys que la resposta raonable a les migracions passa per explorar formes de ciutadania transnacional protegida pel dret internacional, que reconegui de manera efectiva la pertinença de tothom a la mateixa espècie humana, el que Hannah Arendt anomenava el dret a tenir drets, més enllà de quin sigui el país d’origen.

I, tanmateix, Europa ha pres el camí contrari, i està pagant pel control militaritzat de les nostres fronteres a la mateixa indústria de l’armament que es lucra amb cadascuna de les guerres de les quals fugen els migrants. Estem encarregant la solució del problema de la migració al mateix monstre que contribueix a crear-la, i que no deixa de créixer en aquest cercle viciós. A la indústria de l’armament li convenen els conflictes, li convé un clima d’inseguretat, i mai cercarà la pau que posaria fi al seu negoci. No ens adonem del perill? Quan es protegeix el paradís amb l’infern, es corre el risc que l’infern prengui el control del paradís.