Pensar la pluja

Altre cop hem patit pluges torrencials, i una vegada més cal lamentar pèrdues personals i destrosses materials. Poques coses són tan importants per a la humanitat com la pluja, perquè d’ella en depèn la producció d’aliments. Per això són tantes les cultures que han somiat amb controlar-la. Probablement, totes les societats agrícoles. Diferents cultures antigues creien que els fenòmens naturals posseïen algun tipus d’intencionalitat o depenien de la voluntat d’éssers sobrenaturals, i celebraven rituals per demanar que plogués. Nosaltres tenim tendència a fer befa d’aquestes cerimònies, però les hauríem de mirar amb respecte: eren els costums de pobles dolorosament conscients que n’hi havia prou amb un any de males collites perquè una part de la seva gent es morís de fam.

A mesura que la racionalitat occidental es va obrir camí, el coneixement científic ens va mostrar que no té cap sentit pregar perquè plogui, perquè no hi ha cap intencionalitat darrere la pluja. En consonància amb aquesta idea, la filosofia ens va ensenyar que la natura és amoral i no se la pot jutjar en termes de justícia o injustícia, mentre que nosaltres sí que som agents morals i les nostres accions poden ser considerades justes o injustes. Però ara les coses s’estan complicant d’una manera inesperada, l’activitat humana ha desfermat el caos en alguns fenòmens naturals. L’augment de les temperatures provoca tempestes més violentes, i a la conca mediterrània ja sabem que la força de les pluges torrencials pot arruïnar collites, inundar edificis o ensorrar ponts. Alhora augmenta la sequera en algunes regions, cosa que també pot destruir collites i afavorir incendis més difícils de controlar. D’altra banda, alguns estudis han detectat microplàstics en l’aigua de pluja, i la pluja àcida és un concepte al qual ja ens hem acostumat.

Ara, al darrere d’alguns fenòmens naturals sí que hi ha una part de voluntat i responsabilitat, perquè hi ha la suma dels actes de 7.700 milions d'humans que estem desordenant el clima. En realitat, la majoria de nosaltres no ho fem a propòsit, no tenim la intenció de produir sequera a Tarragona o pluges torrencials a València. Però col·lectivament estem fent més perillós el règim de pluges, i això ens crea una nova responsabilitat. Quan agafem un avió, circulem en cotxe, ens renovem el mòbil o mengem carn, contribuïm a desordenar el clima. Ens estem adonant que el planeta és molt petit i tot està entrellaçat. Però ens costa assumir aquesta nova realitat creada per nosaltres mateixos: el vincle causal no es percep pels sentits, sinó que requereix coneixement científic, i alhora sabem que no tots tenim la mateixa responsabilitat. La dificultat de quantificar la responsabilitat de cadascú, les nostres pors, els interessos egoistes, les creences antropocèntriques i la resistència a canviar d’hàbits i explorar altres formes de viure ens fan difícil afrontar aquest problema amb la urgència necessària.

Per complicar-ho encara més, el capitalisme embogit no deixa de buscar noves formes de negoci. Un tipus de negoci surrealista ja el va retratar Icíar Bollaín a la pel·lícula basada en fets reals También la lluvia, on una empresa privada disparava el preu de l’aigua a Bolívia i prohibia als camperols recollir aigua de la pluja. Però hi ha empreses més ambicioses, que aspiren al poder de decidir on i quan plou. Les tecnologies per estimular la pluja i la neu o per evitar la calamarsa fa dècades que s’investiguen en molts països, i per al capitalisme desfermat l’objectiu seria cobrar per utilitzar-les. En comptes de resar als déus de la natura, ens tocaria pagar als déus de la cobdícia, i patir un nou tipus de conflicte. Imagineu els estats robant-se la pluja els uns als altres, la gent votant si volen o no volen neu a l’hivern i els filòsofs redactant codis ètics sobre quan és legítim provocar calamarsa. Les antigues societats agrícoles que dansaven per fer ploure es farien un bon tip de riure.

Siguem assenyats i preparem-nos per les pluges torrencials que vindran: no urbanitzem en les zones inundables dels rius, substituïm els rius canalitzats per rius naturalitzats i adoptem el paradigma de les ciutats esponja, capaces d’absorbir la pluja. Necessitem menys ciment i més terra i vegetació, és a dir, ciutats més verdes i resilients. I preparem-nos també per a les sequeres: deixem de contaminar i d’esgotar els aqüífers, i repensem els usos de l’aigua. Les solucions les trobarem observant la natura, aprenem d'ella.