No tenim cap problema més greu

Professora de filosofia a la UABAquest dilluns l’escriptora i activista Vandana Shiva va pronunciar la conferència Sembrar la llibertat en un CCCB ple a vessar, i el que més cridava l’atenció era l’edat del públic, majoritàriament molt jove. Fa dècades, quan començàvem a denunciar l’escalfament global i la catàstrofe ecològica, pensàvem que aquests problemes serien l’herència que deixaríem a les generacions futures, i afirmàvem que els nostres rebesnets, a qui no coneixeríem, pagarien els nostres errors. Advertíem d’un problema molt greu que enfosquia el futur, però el vèiem encara lluny. Avui sabem que les conseqüències de la catàstrofe climàtica ja són aquí, i els joves que omplien el CCCB saben que són ells els qui pagaran els errors de les generacions anteriors. Vandana Shiva va recordar que la guerra de Síria o el sorgiment de Boko Haram tenen l’origen en catàstrofes ecològiques locals, causades pel malbaratament de l’aigua i per la sequera, que van deixar en la pobresa milions de persones. També va recordar les terribles inundacions dels últims anys al Sud-est Asiàtic. L’escalfament global és el nostre present.

Shiva va insistir a denunciar les causes, com ha fet ja en una vintena de llibres, i com torna a fer en l’últim, ¿Quién alimenta realmente al mundo? El fracaso de la agricultura industrial y la promesa de la agroecología, traduït per Capitán Swing. Segons Shiva, l’agricultura i la ramaderia industrials, basades en l’ús de combustibles fòssils, el malbaratament de l’aigua, l’esgotament del sòl, la destrucció d’ecosistemes i biodiversitat per imposar monocultius i l’ús de pesticides i herbicides, juntament amb el transport massiu d’aliments per tot el planeta, en són els màxims responsables. La principal causa del desastre és, doncs, com ens alimentem, i per això defensa com a resposta una producció ecològica i local, respectuosa amb la natura, els agricultors i els consumidors. Ara que a casa nostra comencem a témer l’amenaça de la sequera, les autoritats ens demanen que tanquem l’aixeta mentre ens rentem les dents. Sí, evidentment que hem de tractar l’aigua com el tresor que és. Però on l’estem malbaratant perillosament no és en les aixetes de casa, sinó en una producció alimentària insostenible. Una dieta basada en la carn és malbaratament d’aigua i sòl. Una dieta basada en productes que han recorregut milers de quilòmetres implica contaminar el mar i l’atmosfera pel caprici de menjar aliments fora de temporada.

Segons un article de J. Guiot i W. Cramer publicat a Science l’any 2016, el sud d’Espanya es convertirà en un desert al llarg d’aquest segle si no s’atura l’escalfament global. L’augment de la temperatura i la manca de pluja posaran en risc la salut i la forma de vida de molts habitants de l’Estat, així com el mateix sistema econòmic. Caldrà veure com afectarà una economia tan dependent del turisme patir uns estius cada cop més insuportables. Tanmateix, el govern espanyol no reacciona, i la llei catalana contra el canvi climàtic ha estat suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional. Convidaria tots els polítics i jutges que encara no tenen clar a què ens enfrontem a visitar l’exposició del CCCB Després de la fi del món, i especialment passar una estona a la sala que recrea un apartament l’any 2050, ja en plena catàstrofe, on la principal preocupació dels seus habitants és aconseguir menjar. I per buscar solucions, els convidaria al cicle de conferències El món que necessitem, que va inaugurar Shiva, i que comptarà amb George Monbiot, McKenzie Wark i Donna Haraway.

Vandana Shiva recordava que per resoldre els problemes és important com els anomenem. Ens demanava que no parlem de canvi climàtic, sinó de caos climàtic; que parlem de genocidi, perquè està en risc la vida de milions de persones, i que parlem d’ecocidi, perquè estan en risc tots els ecosistemes que conformen la biosfera. I aquest últim punt és fonamental. La catàstrofe climàtica no ens afecta només als éssers humans. El més greu és que posa en risc el miracle d’aquest planeta, un paradís ple de les formes de vida més diverses, potser únic en tot l’Univers. És paradoxal que ens anomenem Homo sapiens, quan la nostra estupidesa està perjudicant la salut d’un planeta sencer. Alguna gent encara recita aquella sentència, “La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills”, i en dir-la creuen que són ecologistes. Aquesta frase és un error, perquè la Terra no ens pertany als éssers humans. Nosaltres som part de la Terra, que és ben diferent. La Terra és la llar dels milions i milions d’espècies que l’habiten, i que ara es veuen amenaçades perquè l’espècie humana ha perdut el seny.