El futur serà un desordre olfactiu
Com que vaig néixer sense olfacte, penso sovint que m’estic perdent alguna cosa interessant que els altres sí que perceben. Els anòsmics vivim sense alguns plaers (l’olor de les persones estimades o d’un bosc després de la pluja) i també estem exposats a alguns riscos (una fuita de gas o menjar en mal estat). Malgrat aquestes mancances, sovint em trobo persones que em diuen que l’olfacte és poc important i que l’anòsmia no m’impedeix seguir fent el que elles anomenen “vida normal”. La gent que m’ho diu gaudeix de les aromes del menjar i el vi, les fragàncies dels paisatges i els perfums; empra l’olor com a guia en la seva higiene i a l’hora de cuinar; i fins i tot disposa d’una màquina del temps personal que li permet reviure emocions del passat. Però, tanmateix, considera que l’olfacte no és tan necessari. Aquesta és una contradicció que sempre m’ha desconcertat. Fins fa uns anys gairebé no es feia recerca sobre l’olfacte i els seus trastorns, i els qui els patíem rebíem poca atenció mèdica. A les escoles encara no s’ensenya prou a valorar aquest i altres sentits considerats menors. En el món de l’art, l’ús de l’olfacte és encara poc freqüent.
Però ara sembla que les olors ens donaran preocupacions serioses en un futur proper. L’olfacte és un sentit primordial per a moltes espècies animals i també un factor imprescindible en tota mena de processos biològics. Tanmateix, el desordre que els humans estem generant en el planeta podria acabar sent, també, un desordre olfactiu.
La revista Investigación y Ciencia, en el seu número d’agost, es feia ressò d’una sèrie d’estudis que alerten d’un problema greu. Diverses espècies de peixos depenen de l’olfacte per identificar les seves fonts de menjar i reconèixer els seus depredadors, però l’acidificació dels oceans, conseqüència de l’excés de CO 2 a l’atmosfera, estaria alterant la seva capacitat olfactiva. A mesura que els mars es tornin més àcids, aquests peixos tindrien més dificultats per percebre les olors correctament, quedarien desorientats i serien més vulnerables.
Però el desgavell no tindria lloc únicament als oceans. Recentment, un estudi elaborat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), juntament amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CISC) i l’Institute of Agricultural and Environmental Sciences d’Estònia, havia alertat que l’escalfament del planeta provocarà que les flors siguin cada vegada més fragants i que es vegi alterada la composició d’algunes aromes. Això podria desorientar els insectes que les pol·linitzen, especialment aquells que tenen preferències olfactives innates.
¿Tindran temps aquestes espècies d’aprendre a viure en el desgavell que generem? ¿O estem desordenant la natura fins a tal punt i a tanta velocitat que farem col·lapsar ecosistemes sencers, i provocarem així un extermini massiu d’espècies i posarem en risc el nostre propi futur?
Potser això que li passa a alguna gent amb l’olfacte, que en té però no l’acaba d’entendre ni de valorar, que el dona per fet i no el cuida, és el que li passa a la nostra civilització amb la natura. Vivim en ella, depenem d’ella, però ni l’entenem gaire, ni en tenim cura, ni l’apreciem. Els naturalistes que any rere any observen com les aus migradores modifiquen els seus hàbits, o els pagesos que veuen com s’altera el règim de pluges, saben que l’escalfament global està afectant molts processos naturals. Però una bona part de la ciutadania ha desconnectat del planeta on viu, i no acaba de ser conscient del que li estem fent a la Terra i de com és de perillós.
Per això crec que, davant de la catàstrofe ecològica, seria urgent impartir més ciència a les escoles. Però no sols ciència de llibre i de laboratori, sinó sobretot de sortir al camp i aprendre a observar la natura.
Just quan necessitem més coneixement, alguns països es dediquen a incloure el creacionisme i el negacionisme del canvi climàtic en els seus programes educatius. Quanta por ens fa encara estudiar ciència, i especialment biologia: ens roba el somni de ser fills dels déus i ens recorda que som una espècie animal. I avui ens fa encara més por i més ràbia, perquè ens revela que estem destruint l’única llar que tenim. Però sense ciència estarem tan desorientats com els peixos que no poden reconèixer les olors dels seus aliments o fugir a temps dels seus depredadors.
