Escoltar els morts

Professora de filosofia a la UABPer als que ens dediquem a la filosofia, invocar els morts en els debats és un fet quotidià. Forma part de la nostra rutina llegir persones que van morir fa segles o fins i tot milers d’anys; els estudiem i citem, els admirem i ens hi barallem. Estar viu no és pas un requisit per pertànyer a la comunitat filosòfica: els morts donen tant de joc com els vius. Nosaltres els regalem la memòria perquè segueixin presents, i ells a canvi continuen compartint la seva saviesa.

Quan estudiava l’aleshores llicenciatura en filosofia, fa més de vint anys, les classes estaven tan dominades per autors del passat que un grup d’alumnes ens vam impacientar i vam demanar als professors més joves si podríem llegir alguna vegada un filòsof o una filòsofa que estiguessin vius, però no ens van fer gaire cas. Un dels pocs pensadors vius que vam estudiar al final de la carrera va ser Gadamer, que tenia ja més de 90 anys, i precisament reivindicava la importància de llegir els morts. Gadamer va dedicar pàgines fabuloses del seu llibre 'Wahrheit und Methode' [Veritat i mètode] a explicar com es fusionen diferents horitzons temporals quan fem l’esforç de pensar en generacions llunyanes, i animava a interpel·lar els textos del passat amb preguntes del present.

Com a estudiants, sabíem que en altres disciplines del campus la situació era ben diferent. Els alumnes de medicina o física no dediquen gaire temps a estudiar la seva història, que només repassen en alguna assignatura puntual, perquè necessiten absorbir els coneixements més recents i enfocar-se cap al futur. Com deia Gadamer, podem dividir en dos grups les disciplines acadèmiques, segons si s'hi citen més autors morts o vius. Malgrat que ara, a les meves classes, cerco l’equilibri entre els uns i els altres, he après a valorar la lectura d’autors antics: mantenir converses salvant la distància del temps ens recorda que la nostra vida finita i breu s’inscriu en un procés col·lectiu d’aprenentatge que es mesura en mil·lennis.

Tanmateix, el costum de llegir filòsofs morts no em va preparar per a una experiència que ara em comença a succeir: que es morin pensadors mentre els estic estudiant, o fins i tot mestres i companys. Aquests darrers anys he perdut un grapat d’autors i autores amb els quals vaig tenir el plaer de dialogar en persona i que ara ja només puc llegir. Penso sovint en ells, i em pregunto què opinarien d’una nova publicació polèmica o d’un nou debat. Us confessaré una cosa que faig: quan trobo molt a faltar algun autor admirat, agafo un dels seus llibres, me n'hi vaig a caminar i tinc la sensació de fer una passejada amb aquest vell amic. Recordo converses, i en els seus textos cerco resposta a preguntes que mai no li vaig fer. Rellegeixo els e-mails que vam creuar, i em permeto fantasiejar amb una conversa fantasmal. I agraeixo trobar a internet imatges, i sobretot vídeos, dels que ja no hi són. Tornar a sentir riure algú que va marxar fa temps, malgrat la tristesa que genera, és un immens plaer.

Els humans estem fabricats de memòria, en realitat, de dos tipus de memòria: la que transmetem en els gens, i la que transmetem amb la cultura, amb els coneixements, idees i creences, imatges i paraules amb què construïm identitats compartides. Salvar aquesta memòria d’idees, continuar parlant amb els morts, significa que el progrés no és pas una cosa tan simple com una línia recta cap al futur ni una escala que no deixa de pujar, i potser s’assembla més a un cercle que es va ampliant. Les generacions anteriors continuen sent interlocutores vàlides per als nostres dubtes i inquietuds.

En aquest present convuls que ens ha tocat viure, i que probablement durarà encara molt de temps, val la pena fugir per una estona de la immediatesa de les darreres notícies, del brogit de les anàlisis polítiques dels esdeveniments més recents, i prendre distància. Gadamer advertia de com és de difícil comprendre la situació en què estem immersos, perquè afecta massa la pròpia vida. Pensar el present és en gran mesura pensar-se un mateix, i no hi ha res més difícil que ser alhora subjecte i objecte de la reflexió. Necessitem distància per prendre perspectiva, i la podem trobar en les paraules que ens van deixar els que ja no hi són. Les seves veus, des de circumstàncies diferents, però compartint la mateixa natura humana, emocions i anhels similars, ens poden ajudar. Així com les plantes necessiten l’humus de les fulles mortes per nodrir-se, nosaltres necessitem l’aliment de les veus conservades en la memòria per mirar el present i sobretot per pensar un futur esperançador.