La broma de Goldsworthy i l’emergència climàtica

El dia del solstici d’estiu de l’any 2000 Londres es va despertar amb un regal desconcertant. En diferents carrers de la ciutat algú havia deixat enormes boles de neu que es començaven a fondre amb la calor del matí. La sorpresa de trobar neu al carrer en ple estiu va fer que molta gent s’apropés a jugar-hi, tant adults com infants, i fins i tot gossos. A mesura que el matí avançava i les boles de neu s’anaven fonent, deixaven caure tot d’elements que algú havia amagat a dins: branques, baies, pinyes, civada, llavors… La gent no entenia d’on sortien aquelles boles de neu, però la majoria les van rebre com un regal divertit i alhora poètic, una celebració del solstici d’estiu tot evocant el solstici d’hivern.

Algunes veus del moviment ecologista no van trigar a interpretar aquella acció com un missatge d’advertència sobre l’escalfament global: van veure en les boles de neu que es fonien una metàfora del desgel de l’Àrtic. Aquella interpretació va ser desmentida per qui es va revelar com l’autor del regal estiuenc: Andy Goldsworthy, un artista que tot sovint crea obres d’art amb objectes naturals i després deixa que siguin destruïdes per la mateixa natura. Segons va dir, ell no pretenia llançar cap missatge precís, sinó guardar neu del segle XX per fer-hi art al segle XXI, i amb ella portar la natura a la ciutat i l’hivern a l’estiu tot convidant la ciutadania a un joc d’experiències i sensacions. Durant els dies següents, els britànics parlaven animadament de la broma de Goldsworthy, de la bellesa de la neu estiuenca, i també del canvi climàtic.

Només un any després es va produir l’atemptat terrorista a les Torres Bessones de Nova York, i a partir d’aleshores ens vam submergir en una atmosfera d’inseguretat que va ofegar l’optimisme i la confiança en el progrés que havien caracteritzat els anys anteriors. Avui, tants atemptats terroristes després, ja no ens seria possible respondre a una sorpresa com aquella amb la mateixa alegria i despreocupació. En paral·lel, la nostra consciència sobre l’escalfament global també està canviant. Fa 19 anys, només els científics i els ecologistes entenien la seva gravetat, mentre que la majoria de la societat, seduïda pel temptador discurs negacionista i immersa en un optimisme alegre i confiat, creia que era un problema menor que només afectava els óssos polars o algun país llunyà, i que la tecnologia aconseguiria resoldre. Avui les noves generacions tenen una por raonable respecte del futur immediat, i criden als carrers que la catàstrofe ecològica que estem provocant causarà un extermini massiu d’espècies i acabarà ensorrant la nostra civilització. Són filles i fills d’una nova època.

Les protestes de moviments internacionals com Fridays For Future o Extinction Rebellion estan aconseguint que diferents institucions polítiques, educatives i culturals declarin l’emergència climàtica. Els Parlaments britànic i català ho van fer dies enrere, i també s’hi han sumat diverses universitats. La societat comença a ser conscient d’on som: davant nostre hi ha un futur dominat per la catàstrofe ecològica, que sumada a la inestabilitat política a nivell internacional, augura un panorama ombrívol.

La por que sentim pot ser tant una motivació com un obstacle. És raonable sentir por, perquè moltes coses que donàvem per segures ja no ho són. Estem destruint la xarxa de vida de la qual depèn la nostra existència; estem transformant la nostra llar en una cosa desconeguda i amenaçadora. Però si creix el temor davant una natura que nosaltres mateixos estem fent més perillosa, podríem trencar-hi encara més els vincles i acabar impulsant projectes de domini que accelerin la destrucció, en un cercle viciós i catastròfic. És per això que també necessitem la connexió alegre, poètica i juganera amb la natura que ens ofereixen algunes obres d’art.

Les millors energies per rebel·lar-nos contra l’ecocidi les trobarem intentant conèixer millor, celebrant i admirant la Terra i la comunitat multiespècie que l’habita. Per això m’ha resultat engrescador un llibre acabat de publicar per l’editorial Plaza y Valdés: 'Claves ecofeministas para rebeldes que aman a la Tierra y a los animales', escrit per la filòsofa Alicia Puleo i deliciosament il·lustrat per l’artista Verónica Perales. A les seves pàgines hi trobem la por raonable a un futur incert, però alhora la força dels qui estimem les altres espècies. Puleo ens mostra que l’esperança té arrels, i per això cultiva la seva filosofia al jardí d’Epicur: un jardí per celebrar la nostra connexió amb la biosfera, per practicar l’ètica feminista de la cura i per gaudir de l’amistat i l’alegria. Tant de bo que el seu fruit sigui la llavor del canvi.