El Brasil i Andalusia: el futur que ve

El Brasil és un tresor. La selva amazònica és fonamental per absorbir CO2 de l’atmosfera i regular el règim de pluges, acull tanta biodiversitat que encara no hem acabat de comptar les espècies que hi viuen, i és la llar de comunitats indígenes amb sabers mil·lenaris. Però la seva destrucció pot enriquir extraordinàriament alguna gent, i aquesta gent ha pres el poder del Brasil. Només començar el seu mandat, el nou president Bolsonaro va transferir la demarcació dels territoris indígenes al ministeri d’Agricultura, controlat per l’agroindústria. El general Maynard Marques de Santa Rosa, responsable del Programa d’Associació per a Inversions del nou govern, va afirmar dies enrere al programa de ràdio 'A voz do Brasil' que l’Amazònia és improductiva i cal desenvolupar-la. Com afirmen les filòsofes Luisa Buarque i Marcia Sá Cavalcante, sembla que han confós l’Amazònia amb Amazon. El pla de desforestar enormes regions de selva enriquirà la indústria que cultiva gra per engreixar bestiar, la indústria de la fusta, la mineria i les empreses que construiran les carreteres per transportar el fruit de la devastació. El recent trencament de la presa minera de Vale a Brumadinho ha costat 120 morts, 200 desapareguts, 125 hectàrees de boscos i centenars d’animals: és un presagi del que ve.

El nou govern del Brasil ha accelerat un procés de desballestament estatal que ja havia començat temps enrere. Un símptoma clar de decadència era el Museu Nacional: les seves valuoses col·leccions exhibien la riquesa natural i cultural del país, però en els darrers anys havia sofert greus retallades i falta de manteniment. Al setembre un incendi el va devorar. Resulta tristament simbòlic que un dels pocs objectes que es van salvar fos un meteorit.

Andalusia també és un paradís per a la biodiversitat, però el Tribunal de Justícia de la UE jutjarà l’estat espanyol per no protegir Doñana. El turisme i els cultius de fruits vermells malbaraten l’aigua necessària per mantenir un parc nacional que és Patrimoni de la Humanitat. WWF ha comptat centenars de pous i basses il·legals, que a més d’espoliar els aqüífers són un perill per a la població, com vam veure amb la mort del petit Julen. D’altra banda, la mateixa Junta d’Andalusia ha calculat que la recollida nocturna i mecanitzada de les olives a l’olivar superintensiu mata anualment més de 2.600.000 ocells. Andalusia necessitaria un govern capaç d’aturar aquest festival de l’avarícia, i que alhora iniciés un procés d’adaptació climàtica, ja que en poques dècades la regió tindrà el clima del Marroc. En comptes d’això, el nou govern ha eliminat la conselleria de Medi Ambient, i cal recordar que el nou president va prometre durant la campanya electoral una autovia Huelva-Cadis que afectaria Doñana. El PP, Ciutadans i Vox assagen a Andalusia una relació que podria ser el futur de l’estat espanyol. Tots tres exhibeixen la seva passió per la caça i les corrides, rituals que celebren la violència i la mort, just quan més necessitem lluitar per la vida.

El canvi climàtic ja és aquí, i la dreta hi respon accelerant l’explotació més voraç de la natura, regalant els territoris que governa a negocis destructius com les macrogranges o la mineria més agressiva, que només enriquiran breument les elits, i a llarg termini ens empobriran a tots. I a més està impulsant noves formes d’explotació, com els ventres de lloguer per fer negoci amb la desesperació de les dones més pobres o donar el control de les fronteres a empreses d’armament i seguretat que s’enriqueixen amb la por als immigrants. Com que aquesta dreta fa el nostre món cada cop més incert i perillós, ofereix la falsa seguretat de tornar als vells valors del nacionalisme més ranci i la ideologia patriarcal més retrògrada, des dels quals ataca qualsevol forma de progrés moral, ja sigui el moviment feminista, LGBTI, ecologista o animalista.

Les elits econòmiques saben que els recursos de la Terra són finits i entenen que més tard o més d’hora se’ls acabarà la festa. És precisament per això que han decidit escurar la copa i devorar tot el que puguin mentre puguin. Saben que durant uns pocs anys de bacanal planetària acumularan una riquesa obscena. Si no aturem aquesta bogeria, quan les elits hagin acabat d’esprémer la Terra, d’aquí unes poques dècades, molts ecosistemes s'hauran col·lapsat, milers d’espècies hauran desaparegut, el petroli i molts minerals s’hauran exhaurit, i la temperatura haurà augmentat 3 o 4 graus. I no, no hi ha planeta B. Ens decidirem a posar l’ecologia al centre de la política?