L’antropocentrisme serà el nostre meteorit
Els últims mesos les accions que grups d'activistes animalistes han realitzat en granges d'arreu del territori han generat un intens debat, tant als mitjans com a les xarxes socials. Crec que per parlar sobre aquest tema primer de tot cal entendre el context.
Segons la investigació 'The biomass distribution on Earth', publicada l'any passat, de tots els mamífers que hi ha a la Terra només el 4% són animals salvatges. El 36% som humans i el 60% animals criats per la indústria ramadera. De les aus, només el 30% són salvatges. El 70% són aus criades per la indústria. Aquestes dades mostren de manera contundent el preu que paguem per la ramaderia: la destrucció de la vida salvatge. Aquesta indústria s’apropia d’ingents quantitats de terra i aigua, fomenta la desforestació per alimentar el bestiar, i molts ramaders cacen la fauna salvatge perquè no els molesti. El nombre de macrogranges no para de créixer i el nou macroescorxador de Binèfar té capacitat per matar 30.000 porcs al dia. L'any 2018 l’informe 'Planeta viu' de WWF alertava que, des del 1970, les poblacions d’animals vertebrats salvatges han disminuït en un 60%. Estem desballestant la biosfera.
En segon lloc, la ramaderia és una de les causes principals del caos climàtic, com mostra la recerca de Poore i Nemecek publicada a 'Science' el 2018. Fins i tot el penúltim informe de l’IPCC, una institució coneguda per la seva prudència, posa l’accent en un canvi de dieta.
En tercer lloc, si els humans som capaços de maltractar-nos entre nosaltres de les maneres més cruels, intenteu imaginar el que pot succeir en indústries que crien animals amb l’únic objectiu de matar-los. Mentre l’administració pública mira cap a una altra banda, les organitzacions animalistes porten dècades investigant i denunciant el maltractament sistemàtic que pateixen els animals criats per ser menjats. Per entendre l’horror de les granges, us recomano les webs d'Igualdad Animal i Tras los Muros.
En quart lloc, molts adolescents i joves miren atònits un món que s’enfonsa davant seu. La catàstrofe ecològica és el problema més greu que ha tingut mai la humanitat, i els adults no estem reaccionant com caldria. Aquests rescats d’animals són una de les maneres com la gent més jove denuncia la inacció dels adults, són la seva manera de dir-nos: “Però ¿no veieu el que esteu fent amb els animals?, ¿no veieu el que esteu fent amb la Terra?” Una part de la societat demonitza aquests joves, com demonitzen la també vegana Greta Thunberg. Podem discutir llargament si aquests rescats d’animals són bona idea, tant en un sentit ètic com polític com pragmàtic. Però quedar-nos en aquest debat és discutir sobre el missatger i oblidar el missatge. En comptes d’atacar aquests joves animalistes, mirem com estem tractant les altres espècies, pensem com habitem aquest planeta.
La nostra civilització està immersa en un projecte de domini totalitari de la biosfera, un projecte embogit i autodestructiu que només és possible perquè la gent està desconnectant de la natura, oblidant les altres espècies i reprimint l’empatia i la compassió. La majoria de la gent ja no sap què és un gaig, un raspinell, una arpella comuna o una cotxa fumada, malgrat que compartim l’hàbitat amb ells. A Barcelona hi nidifiquen 83 espècies d’aus, però molta gent ni tan sols les percep: si s’extingeixen, no notaran la diferència. Tampoc saben res de com són els porcs, les vaques, les ovelles o els conills: desconeixen que són animals profundament intel·ligents i amb capacitats emocionals sofisticades, que estableixen lligams socials i fan amics, que tenen memòria, desitjos i expectatives, personalitat i històries personals. La indústria ramadera els roba les seves vides, els impedeix realitzar les seves conductes naturals i els mata mentre criden i ploren terroritzats, mentre es defensen i lluiten per fugir i salvar-se. Pateixen igual que patiria un gos. Però la majoria de la gent no ho vol saber, com tampoc no vol saber res de l’extinció d’espècies o el caos climàtic. Viuen tancats en la bombolla antropocèntrica i prefereixen ignorar el que passa a fora. Quan la nostra civilització s'ensorri d’aquí 40 o 50 anys, ni tan sols entendran per què ens ensorrem.
