Vulnerables

un dels efectes provocats per la pandèmia actual és fer-nos adonar de fins a quin punt som vulnerables. Aquesta vulnerabilitat es manifesta a tres nivells, dos dels quals són a escala humana: l’individual (podem emmalaltir i fins i tot morir qualsevol dia) i el col·lectiu (podem desaparèixer com a societat i fins i tot com a espècie). El tercer va més enllà de la humanitat: els supòsits més catastrofistes plantegen l’anihilació de moltes altres espècies i fins i tot del paisatge que coneixem (terres enfonsades sota l’aigua o sota la lava de volcans en erupció...), a causa de l’acció humana sobre el planeta, intensificada des de fa uns segles, i de la qual l’expansió del covid-19 seria només una mostra.

Pel que fa al pla individual, les persones adultes sabem, racionalment, que som vulnerables, que en qualsevol moment un accident o una malaltia ens poden malmetre o llevar la vida, però fins i tot aquelles que han passat per una malaltia greu o que tenen una edat més que madura, en general viuen fent trampa amb aquesta certesa, i la situen en un futur incert, llunyà i, per tant, irreal. La tendència a creure’ns invulnerables és tan forta que necessita mites o símbols que ens recordin la nostra mortalitat, com la història mítica d’Aquil·les, heroi i guerrer imperible si no fos pel seu famós tendó. En èpoques històriques de mortaldat causada per alguna pesta o guerra, el tòpic del memento mori, o recordatori de la mort, solia ser encara més freqüent. La seva intenció no era impulsar a la inacció –si hem de morir aviat, no cal que fem res més que esperar el final–, sinó al contrari, empènyer a viure el moment i no deixar-ho per més endavant. Filòsofes contemporànies com Judith Butler suggereixen, a més, que la pèrdua i el dol ens fan sensibles a la precarietat de la vida i que aquesta consciència de la vulnerabilitat compartida reforça el sentiment de lligam i interdependència amb els altres.

Però la pandèmia ha fet que molta gent es pregunti també per la possibilitat de supervivència –més enllà dels cossos físics individuals– del cos social, és a dir, del sistema de vida col·lectiva existent. Hi ha qui proclama que una crisi econòmica sense precedents obligarà els estats a prendre decisions inèdites per reflotar l’activitat econòmica fins que arribi als nivells d’abans; d’altres suggereixen que aquesta crisi és una oportunitat per al decreixement que ja reclamaven des de feia temps.

La mateixa paraula crisi, fins fa relativament poc, s’aplicava, més que a l’economia, al curs d’una malaltia: la crisi era el pic de la malaltia, seguit o bé de la millora i la curació, o bé de l’agreujament i la mort. Per tant, podem entendre la crisi com un fenomen que sobrevé de sobte, per causes difícils de destriar i sovint independents de la nostra voluntat o acció. Però en grec antic, krisis significa també decisió, judici, tria. Podem prendre decisions sobre com volem que sigui el món postpandèmia, i cal que ho fem. El filòsof de la ciència Bruno Latour afirma en un article que la present situació no s’ha de veure com una crisi passatgera, sinó com el signe d’una mutació ecològica irreversible, provocada pel canvi climàtic. Per això qualifica el que estem vivint aquests darrers mesos d’“assaig general” del que passarà tard o d’hora. I és que la consciència de la vulnerabilitat que pot aportar la pandèmia s’aplica a tots dos sentits de la paraula vulnerable: aquest terme, que ve del llatí vulnus (ferida), es refereix tant a la possibilitat de ser ferit com a la capacitat de ferir. Latour invoca, de forma metafòrica, un altre tipus de “gestos barrera” que hauríem d’aprendre a fer en el nou món postcovid, adreçats a disminuir la velocitat del tren en què estem viatjant tots, i no a recuperar aquesta rapidesa després de l’aturada general del confinament.

Però perquè es pugui produir el dol i la consciència de la vulnerabilitat, cal que veiem la representació de la pèrdua, adverteix Judith Butler. El fet que el virus sigui invisible a l’ull humà, però també que s’hagin difós relativament poques imatges dels seus efectes sobre les persones (el crític de la cultura Slavoj Žižek, que ha publicat un assaig titulat Pandèmia. El covid-19 trasbalsa el món, parla del virus com d’un espectre), dificulta potser aquesta conscienciació. Traduir les morts –sempre úniques i singulars– en xifres i invisibilitzar-les esmorteeix el seu impacte i, per tant, la força que ens podria impulsar a elaborar un judici, a prendre una decisió i a fer una tria sobre quin present i quin futur desitgem.