Nàufrags

Fa unes setmanes la premsa es va fer ressò d’una de les maneres que tenen alguns governs de treure's del damunt el problema de les persones que volen trobar refugi a Europa i que escapen per mar dels seus països en guerra o afligits per una desigualtat i una pobresa endèmiques. Les imatges eren impactants: petits bots salvavides (en aquestes circumstàncies, el nom resulta irònic i fins i tot cínic) suraven mar endins, davant del litoral grec; no és un mètode nou, el d'expulsar immediatament els nouvinguts pel mateix camí per on han arribat, però sorprenia la forma d'aquestes barques precàries, que semblaven tendes de campanya flotants. No cal tenir una gran capacitat d’empatia per fer-se càrrec de l’angoixa que devien sentir aquells que havien estat forçats a embarcar-hi, després d’una travessa arriscada, i que es trobaven a mercè del vent i de les onades dins d’aquests taüts de plàstic.

Les tendes de campanya han passat en els últims anys de ser un objecte lúdic, un avatar de la passió infantil per les cabanes i refugis al jardí o al bosc, i també un mitjà barat de veure món o de passar unes vacances en plena natura, a encarnar la misèria absoluta de qui no té un sostre on aixoplugar-se a la gran ciutat, així com a formar ciutats precàries, anomenades campamentsde refugiats. Les tendes de campanya abandonen, aleshores, el seu caràcter transitori per convertir-se en habitatges perennes que no mereixen aquest nom. Com passa sovint, una iniciativa solidària (regalar tendes a persones sense sostre o construir barracons perquè els viatgers no hagin de dormir a l’aire lliure) acaba afavorint un mode de vida indigne perquè no condueix a cap altra millora de la situació.

Tant les persones que arriben sanes i estàlvies a les costes mediterrànies com les que són rescatades per vaixells guardacostes o d’associacions humanitàries podrien qualificar-se de nàufrags. Els naufragis s’han produït des que els éssers humans van començar a viatjar sobre l’aigua, i han fascinat l’imaginari col·lectiu al llarg de tots aquests segles i fins avui. Des de l'Odissea d’Homer fins a La vida de Pi de Yann Martel, passant per La tempesta de Shakespeare, els nàufrags han protagonitzat relats i també quadres cèlebres, especialment a l’època romàntica. El nàufrag més famós de la literatura occidental és, sens dubte, Robinson Crusoe, fruit de la ploma de Daniel Defoe. El fet de desembarcar sol en una illa i haver-hi de sobreviure, o fins i tot de recrear-hi una societat, ha constituït una temàtica atractiva per a molts altres autors, i l’illa deserta o poblada per salvatges o monstres ha estat un vehicle per transmetre la suposada superioritat de la civilització occidental en època colonial.

A la vida real, sobretot a les poblacions costaneres i a les illes, els naufragis eren una experiència temuda i, de vegades, també esperada, per les restes valuoses que arribaven a la sorra després de l’enfonsament del vaixell. En francès, fins i tot es va crear la paraula naufragador, referida a les persones que provocaven naufragis des de la costa per tal d’aprofitar-se del que en resultaria.

Behrouz Boochani, escriptor kurd iranià, és un nàufrag contemporani, que volia trobar refugi a Austràlia després d’un periple molt arriscat però que, en arribar-hi, va ser portat a l’illa de Manus, a Papua Nova Guinea, on es mantenien retinguts, per ordre del govern australià, centenars de sol·licitants d’asil polític. Boochani hi va passar uns quants anys, però n’ha pogut escapar gràcies al llibre que va escriure teclejant a telèfons mòbils que li deixaven: Cap altre amic que les muntanyes, que ara es publica en català, com s'explica al perfil que li va dedicar l'ARA aquest diumenge. Boochani hi desvela una realitat que els governs responsables amaguen, però que la majoria d’occidentals tampoc volem veure perquè és massa pertorbadora.

Com tantes altres persones en la seva situació, Boochani va desembarcar en el que creia un país civilitzat i defensor dels drets humans -a diferència de l’Iran del qual havia fugit per la repressió política que hi pateix la població kurda-, però es va trobar en una illa poblada per monstres que el tractaven pitjor que a un salvatge. A les nostres costes mediterrànies, potser seria hora que apliquéssim la fascinació que sentim per les històries de naufragis llunyans a encarar els reptes que planteja l’arribada d’aquests nàufrags concrets, cadascú amb una història personal accidentada i que mereix un tracte ben diferent del que rep en la immensa majoria dels casos. I també seria bo que admetéssim el nostre paper de naufragadors en aquestes històries sense rescat ni final feliç.